UN NOU OFICI

Fa cosa de dies vaig sortir de casa una meva cosina "trasbalsada". Resulta que té una filla de 16 anys i se'm va acudir preguntar-li què estudiaria aquest any:

- Faré primer de batxillerat, però no perquè vulgui, sinó perquè m'han obligat.

Fins aquí, tot normal. La sorpresa va venir després quan li vaig preguntar què voia ser:

Vull ser FAMOSA.

Es veu que això ara és una professió. Em va explicar que la seva meta és anar a un Reality i , després, passar a ser "col.laboradora" de televisió. Bé, vaig pensar, ja ens anem entenent, i llavors li vaig dir: "Doncs estudia Periodisme". La seva resposta va ser, simplement IM - PRESIONANTE:

-Periodisme??? Si dona, i què més, 4 o 5 anys de carrera, un màster, haver d'aprendre almenys dos idiomes... i per a què? Per començar treballant a una "merda" (amb tots els respectes, però és la paraula que va gastar ella) de TV local 10 hores al dia per 800E al mes?? Ni parlar-ne, jo vull ser famosa, i després, anant de col.laboradora als programes del cor, 800E serà el que guanyaré en una setmana.

Vagi per davant que, amb el tema del sou, no li falta raó. Però el més preocupant és que es pensi que ser famosa és un ofici.

Fins ara les coses eren a l'inrevés, un feia bé una feina i esdevenia o bé "famós" (si es tracta d'un actor, esportista etc) o bé "conegut a nivell de poble o de barri" (si es tracta d'un lampista o un fuster que fa bé la seva feina i, per tant, és en boca de tothom perquè destaca per fer les coses ben fetes).

L'aparició de nous invents ha anat comportant noves ocupacions laborals (els informàtics, per exemple), i la nova societat que estem construint ha anat creant "treballs" tan curiosos com aquest: TIETA, HO TINC MOLT CLAR, JO VULL SER FAMOSA.

AVANÇAMENT DE LES VACANCES

Avanço les vacances estiuenques del Racó de la Solsida.
Tornaré a l'agost amb més llibres, pel.lis i tot allò que em vingui al cap.

Salutacions a tothom

SÍMPTOMES QUE S'APROPA L'ESTIU

Tots els anys arriba un moment en el qual rellegeixo alguna de les obres del gran Jesús Moncada, i també m'entra la fal·lera de veure pel·lícules d'en K. Loach, i aquest moment m'anuncia que arriben les primeres calors, perquè sempre entro a l'estiu entretinguda amb aquests dos grans creadors d'art.

Ja vaig dir aquí que els qui no hàgiu llegit mai Moncada segurament convindria que comenséssiu amb CALAVERES ATÒNITES o amb EL CAFÈ DE LA GRANOTA.
Jo vaig començar amb CAMÍ DE SIRGA i, si no hagués estat per la insistència d'un bon amic (Oriol, gràcies per no deixar-me que l'abandonés), potser m'hauria "allunyat" d'en Moncada per sempre, perquè s'ha de reconèixer que és un llibre una mica "dens", tot i que, quan li agafes la seguida, ja no pots deixar-lo !!
Poques coses puc aportar que no s'hagin dit ja: descriure els passatges del món Moncadià és com concentrar-se en les pinzellades d'un Cézanne, i la facilitat i naturalitat del seu estil ens transporten a gran velocitat amb molt de goig pels seus llibres.

Fent un rastre per intenret he trobat que gairebé tothom etiqueta K. Loach com a realitzador de "cinema social". Si entenem per cinema social la manera en què aquest director estructura les seves pel·lícules -tant els seus compromisos amb els problemes que tenen els seus personatges com la seva superfície sensible, amb un estil que va disseminant-se al llarg del doble recorregut generatiu del contingut i de l'emoció- hi estic d'acord.
Però he detectat que a molts llocs es pren aquest suposat cinema social com si fos un tipus de cinema poc gratificant, avorrit, poc agraït. No ho comparteixo en absolut, perquè al contrari de tant i tant de cinema basat en una trivial "adulació" a l'espectador, allò que tot el cinema de K. Loach posa en joc és una afirmació del plaer de l'ull, de la seva possibilitat d'unir amb el pegament del sentit l'incessant discòrrer de les imatges, si no heu vist EL VIENTO QUE AGITA LA CEBADA feu-ho, i aleshores ho comprovareu.

AUTORS AMB UN "GANXO" MISTERIÓS

Hi ha escriptors que tens la sensació que et deixen indiferent, que quan acabes alguna de les seves novel.les estàs convençuda que "ni fu ni fa" perquè no et deixen cap mena de senyal. Les acabes i les deses de seguida al prestatge, com si realment res del que t'han explicat hagués tingut la capacitat de fer-te evolucionar com a persona, com si res del que t'han transmès t'hagués impulsat a deixar-la un parell de dies a sobre de la taula abans d'amagar-la. Però, encara així, al cap d'una temporada tornes a començar-ne una altra, i no saps ben bé per què, ja que tens clar que l'anterior no et va agradar especialment.

Dels autors de casa em passa amb en Jordi Coca. Tret de LA JAPONESA (crec que l'edició de Proa és més interessant que l'altra perquè porta un epíleg que diria que convé llegir abans d'endinsar-nos en la novel.la), la resta de la seva producció literària no em diu absolutament res.
És una autor multipremiat (i curiosament SOTA LA POLS, amb la que va guanyar el prestigiós Sant Jordi, per mi és la més fluixa que li he llegit), però no acabo d'entendre per què. Malgrat tot una vegada i una altra hi torno, i així fins a ... haver llegit ja sis novel.les seves!?

Amb els "de fora" em passa amb en W FAULKNER. Cap de les seves novel.les m'ha entusiasmat, però hi ha alguna cosa que també fa que de tant en tant hi torni. Potser és l'herència de la inhumanitat amb la que els humans han tractat a la resta (i que es troba encarnat davant nostre en la figura d'alguns dels seus personatges), potser és perquè les imatges, els sons i els contrastos narratius fan que totes les històries que ens explica vagin passant com una pel.lícula, o potser és perquè té algun "ganxo" especial que fa que quan acabi una de les seves novel.les pensi que serà l'última, però l'última no arriba mai.

EL PIANISTA

Generalment sempre diem que val més llegir el llibre que la pel·lícula, però recordo que quan vaig sortir del cinema (fa ja 7 o 8 anys) després de veure EL PIANISTA em vaig dir: si la pel·lícula es basa en algun llibre (cosa que ara mateix no recordo), no el vull llegir.

Sí, com us ho dic, em va agradar tant la pel·lícula que em vaig estimar més no saber si hi havia una novel.la al darrera.

El pianista jueu Spilman i la seva família es veuen obligats a deixar la seva llar. El protagonista es guanya la vida tocant el piano a un restaurant d'un altre jueu, però els esdeveniments van complicant-se a poc a poc...

Té alguna seqüència d'aquelles que fan que et plantegis si , de vegades, no deu ser veritat que una imatge val més que mil paraules (i us ho dic jo que sóc una lectora empedreïda, una apassionada de la literatura!!!)


És una d'aquelles pel·lícules que focalitza la nostra atenció en els aspectes realment "observables" , deixant a un costat qualsevol pretensió transitiva de l'autor-director (que, per mi, és el que fa que altres pel·lícules que se centren en fets històrics reals siguin més fluixes). A EL PIANISTA la "ideologia" no és l'origen del film, sinó el "resultat final" de la mera existència de l'obra, un pur efecte del sentit, una simple imatge que el text projecta cap a l'exterior i que fa que sigui una delícia de pel·lícula.

LITERATURA AL MARGE DE LES NOVETATS EDITORIALS

S'apropa època de venda massiva de llibres, i les editorials fan tota la pressió que poden per "encolomar-nos" les novetats editorials. Res a dir, és el paper que els correspon, però a mi m'agrada recordar que la bona literatura no té cap relació amb les campanyes de les èpoques PRE (preNadal, preSantjordi etc).

Les paradetes que ompliran places i carrers tenen un espai molt limitat, i llavors són els llibreters els que han de fer TRIA. Per això no m'han agradat mai, perquè em veig obligada a comprar allò que ells han decidit que cal vendre. A mi sempre m'ha agradat tenir molts llibres per triar JO.

Abans em guiava per les ressenyes dels crítics i pel meu "olfacte" quan em passejava per la llibreria.- Ara, per mi, ha agafat MOLT pes les opinions dels blogs. aquí tothom pot dir-hi la seva amb sinceritat.

Deixo les meves impressions d'alguns llibres que, tot i no ser novetats, per mi són una garantia.

Fa uns mesos vam debatir força sobre dues lectures que m'havien apassionat. Les recordo ara per als més "nous" del racó. Són aquesta i aquesta , dos exemples de narrativa poètica meravellosa (però que, com comprovareu si llegiu el debat que vam mantenir, no han convençut a tothom)

Us deixo també altres recomanacions, en format breu:

- EN LLOC SEGUR (Asteroide - Wallace Stegner) : aquesta novel.la crec que té l'avantatge que pot agradar a tot tipus de lector, tant als lectors més exigents com a lectors que només busquen passar l'estona.

- QUIET (Empúries - Màrius Serra) : Tendresa, sensibilitat i optimisme malgrat les adversitats de la vida. El trobareu ressenyat aquí

- EL SOROLL DE LA RESTA (Bromera - Francesc Bodí) Aquest el recomano als qui us fa goig descobrir autors desconeguts que us puguin sorprendre.

- Als amants de la història us convido a llegir la ressenya del post anterior.

Trieu el que trieu, el més important és tenir sempre un llibre a la tauleta de nit!

NO VIVIM PAS TAN MALAMENT!

Hi ha llibres que m'ajuden a pensar que, tot i la crisi, la pèrdua de valors, l'agressivitat, que cada vegada és més present en la nostra societat, etc, etc, no vivim pas tan malament.

I la POR n'és un d'ells. I dic llibre, i no novel·la, perquè es tracta d'una mena d'autobiografia novel·lada, on no vaig saber discernir què era realitat i que era ficció. G. Chevallier va haver de participar a la primera guerra mundial, però ben aviat ens explica que ni tenia ganes d'anar-hi ni li venia gens de gust matar ningú (pàgina 89). I no s'amaga (quan el fereixen) d'afirmar que se'n vol tornar a casa. Estem per tant, davant d'un personatge que no és pas un heroi, és una víctima dels esdeveniments històrics que li va tocar viure.


L'estil descriu els fets com si la vida del narrador-protagonista fos construïda amb alguna cosa semblant al ferro, amb una concentració sensorial i una nitidesa supremes.

Una de les coses que més impacten és que la prosa no et transporta cap a les tanques (els obstacles de la vida) que cal saltar,només te'ls mostra. Al cap i a la fi, és un llibre de l'estil de SI AIXÒ ÉS UN HOME, on el més important és evidenciar les misèries que algunes persones han hagut de suportar, mostrar fins on pot arribar la barbàrie humana. Però s'hi pot llegir una intenció pedagògica, perquè, com a lectors, anem compartint l'evolució del protagonista (canvis en l'estat d'ànim, etc), i perquè la visió que presenta Chevallier del seu món és tan convincent que acaba sortint de les pàgines del llibre.

Trobareu una altra ressenya aquí

Si encara no teniu clara la compra de Sant Jordi i la persona en qüestió és amant de la història, crec que encertareu amb aquest llibre. Tant l'expressió de Chevallier (molt digna) com l'exposició de tot allò que va haver de viure en carn pròpia, van agafant a poc a poc un color metàl·lic molt colpidor i profund.

Alguns fragments que em van agradar:

" El cadàver va desplegar les seves ones atroces, va prendre possessió de la nit, ens va penetrar fins al fons els pulmons amb la seva descomposició" (pàg 52)

"La pàtria no és ni més ni menys que una reunió d'accionistes, una forma de propietat, esperit burgès i vanitat" (pàg 134)

"La por actua com un ressort, duplica els mitjans de la bèstia, la fa ser insensible" (pàg 260)

"La mort no immortalitza un ésser en la ment dels vius, senzillament l'esborra" (pàg 281)