El racó s'agafa un temps per reflexionar.
Alguns problemes familiars m'estan afectant força a nivell emocional i ara mateix no em veig amb cor d'actualitzar el blog com caldria, així que és millor tancar-lo.
Com que no deixo de llegir (això sí que MAI), espero que l'aturada sigui momentània i que quan em trobi més animada tingui encara coses per explicar i llibres i pel.lícules per comentar.
Una abraçada a tothom.
dissabte, 31 / octubre / 2009
dissabte, 17 / octubre / 2009
MÉS RELECTURES: EL QUADERN GRIS
Amb aquest "bon costum" que he agafat de combinar lectura i relectura, fa uns dies que he començat a rellegir EL QUADERN GRIS.
Com és ben sabut, no és un dietari autèntic, sinó més aviat un dietari "literari" que serveix a Pla per presentar el text.
El text que obre el llibre ens descriu una escena familiar, -un dinar- en la qual no es produeix cap cap expressió sentimental. El seu pare "menja en silenci", estat que Pla qualifica de normal -més endavant ens diun que "tenir una educació familiar desproveïda de frases convencionals i de la literatura que sol flotar sobre la llum del menjador" ha sigut "una fortuna". L'antisementalisme crec que, tot i no ser una característica de les que la crítica més n'ha parlat, és ben palès durant tota l'obra - i un tret que Pla comparteix de manera molt clara amb Stendhal. Perquè, per mi, hi ha un cert cinisme Stendhalià més que evident des de la primera línia.
Tot i això, el "jo" de l'autor-personatge no pot ser gens ni mica vanitós,i ja des de l'inici ens presenta "l'ordre" com a virtut no solament personal sinó també social.
El dietari permet les descripcions dels paisatges i també donar-los moviment, humanitzar-los -gràcies a la seva relació amb el protagonista-. Quan Pla es troba davant el paisatge, abandona qualsevol dels escepticismes que hagi introduït anteriorment. De fet, el paisatge realista, viu i "humà" serà també un paisatge Antinoucentista.
L'estil de Pla és propi, perquè jo diria que és independent dels estils, de les formes consagrades per la literatura i també és independentment de la llengua parlada. Sembla que la intenció de Pla era que les frases no caiguessin -no fossin monòtones-, i per això posa sovint l'element important al final. A més a més, les paraules no poden ser triades ni ordenades ni pel seu so ni pel seu ritme que se'n desprèn -cal suposar que això és així perquè defuig d'allò que H. Bloom anomenava "l'aspecte físic de la llengua".
Un dels aspectes que més destacaria és que cap oració no deixa entreveure la figura ni el to de la que vindrà. El que m'atrapa en la conversa no és el Goethe que parla amb Eckermann de manera, diguem-ne, pedagògica, sinó les reflexions que "salten" per sobre del previsible, amb una combinació de gràcia i enginy que han convertit EL QUADERN GRIS en una de les obres capdavanteres de la literatura catalana del segle XX
Com és ben sabut, no és un dietari autèntic, sinó més aviat un dietari "literari" que serveix a Pla per presentar el text.
El text que obre el llibre ens descriu una escena familiar, -un dinar- en la qual no es produeix cap cap expressió sentimental. El seu pare "menja en silenci", estat que Pla qualifica de normal -més endavant ens diun que "tenir una educació familiar desproveïda de frases convencionals i de la literatura que sol flotar sobre la llum del menjador" ha sigut "una fortuna". L'antisementalisme crec que, tot i no ser una característica de les que la crítica més n'ha parlat, és ben palès durant tota l'obra - i un tret que Pla comparteix de manera molt clara amb Stendhal. Perquè, per mi, hi ha un cert cinisme Stendhalià més que evident des de la primera línia.
Tot i això, el "jo" de l'autor-personatge no pot ser gens ni mica vanitós,i ja des de l'inici ens presenta "l'ordre" com a virtut no solament personal sinó també social.
El dietari permet les descripcions dels paisatges i també donar-los moviment, humanitzar-los -gràcies a la seva relació amb el protagonista-. Quan Pla es troba davant el paisatge, abandona qualsevol dels escepticismes que hagi introduït anteriorment. De fet, el paisatge realista, viu i "humà" serà també un paisatge Antinoucentista.
L'estil de Pla és propi, perquè jo diria que és independent dels estils, de les formes consagrades per la literatura i també és independentment de la llengua parlada. Sembla que la intenció de Pla era que les frases no caiguessin -no fossin monòtones-, i per això posa sovint l'element important al final. A més a més, les paraules no poden ser triades ni ordenades ni pel seu so ni pel seu ritme que se'n desprèn -cal suposar que això és així perquè defuig d'allò que H. Bloom anomenava "l'aspecte físic de la llengua".
Un dels aspectes que més destacaria és que cap oració no deixa entreveure la figura ni el to de la que vindrà. El que m'atrapa en la conversa no és el Goethe que parla amb Eckermann de manera, diguem-ne, pedagògica, sinó les reflexions que "salten" per sobre del previsible, amb una combinació de gràcia i enginy que han convertit EL QUADERN GRIS en una de les obres capdavanteres de la literatura catalana del segle XX
dilluns, 12 / octubre / 2009
RELLEGINT RODOREDA
Darrerament alterno la lectura de novel.les que no he llegit -per fer disminuir la pila de "pendents"- amb les relectures.
Tot just ahir vaig acabar la relectura de LA PLAÇA DEL DIAMANT, una novel.la de la que m'agradaria destacar la força de la veu de la narradora-protagonista sense cap intermediari i la utilització d'una llengua familiar.
El llenguatge jo diria que forneix la novel.la amb viabilitat de "realisme", però, certament, no deixa de ser una convenció considerar com a realista una obra. Entre l'autor i els lectors normalment s'estableix una relació convencional que fa que tots adoptin unes personalitats psicològiques entre les quals sigui possible el diàleg. I això, LA PLAÇA DEL DIAMANT ho fa magistralment: l'expressió amb la qual se'ns presenta la novel.la ens obliga a adoptar una visió "més viva" del contingut, ens obliga a deturar-nos en els mots i a agafar consciència del valor artístic del mitjà de transmissió de l'obra. Rodoreda vol presentar-nos les coses de manera que no ens semblin les coses conegudes "de sempre".
Aquest llenguatge no ens sorprèn per culte, ni per difícil, sinò per tot el contrari: el "col.loquialisme-quotidianisme" és carregat d'implicacions orals i d'elements populars, i és el vehicle que permet de crear els efectes més còmics de la narració.
La novel.la transcorre durant una sèries consecutiva d'anys travessats per la Guerra Civil (o, com en deia no recordo si Joan Sales o Calders, la Guerra INcivil), i està farcida de metàfores inventades que jo diria que no són del tot populars, sinó que tenen un caire refinat i poètic (les al.lusions al pou, a algunes olors ...)
Un altre dels aspectes a destacar és el caràcter directe de la narració, la seva essència oral que he esmentat abans, que l'acosta a allò que la literatura russa anomena com a "skaz", tot i que Rodoreda penso que va aconseguir aquest efecte d'oralitat, amb bon art, únicament amb l'estil (ho dic perquè la novel.la no és introduïda per cap tipus de context explicatiu).
Tal com avancem la lectura no "sentim" els pensaments de la Natàlia a mesura que es van desenvolupant, sinó que escoltem com ens parla, com es queixa: la novel.la ens diu directament allò que la protagonista diu, són les seves paraules allò que la novel.la representa, allò que ÉS.
Aquesta obra mestra de la literatura catalana del segle XX jo m'atreviria a dir que és un plany, on tots els esdeveniments que apareixen són, si no del tot fatídics, almenys presentats amb la força i l'èmfasi a sobre dels aspectes més foscos.
Si algú (encara) no l'ha llegit, que s'animi !!!
Tot just ahir vaig acabar la relectura de LA PLAÇA DEL DIAMANT, una novel.la de la que m'agradaria destacar la força de la veu de la narradora-protagonista sense cap intermediari i la utilització d'una llengua familiar.
El llenguatge jo diria que forneix la novel.la amb viabilitat de "realisme", però, certament, no deixa de ser una convenció considerar com a realista una obra. Entre l'autor i els lectors normalment s'estableix una relació convencional que fa que tots adoptin unes personalitats psicològiques entre les quals sigui possible el diàleg. I això, LA PLAÇA DEL DIAMANT ho fa magistralment: l'expressió amb la qual se'ns presenta la novel.la ens obliga a adoptar una visió "més viva" del contingut, ens obliga a deturar-nos en els mots i a agafar consciència del valor artístic del mitjà de transmissió de l'obra. Rodoreda vol presentar-nos les coses de manera que no ens semblin les coses conegudes "de sempre".
Aquest llenguatge no ens sorprèn per culte, ni per difícil, sinò per tot el contrari: el "col.loquialisme-quotidianisme" és carregat d'implicacions orals i d'elements populars, i és el vehicle que permet de crear els efectes més còmics de la narració.
La novel.la transcorre durant una sèries consecutiva d'anys travessats per la Guerra Civil (o, com en deia no recordo si Joan Sales o Calders, la Guerra INcivil), i està farcida de metàfores inventades que jo diria que no són del tot populars, sinó que tenen un caire refinat i poètic (les al.lusions al pou, a algunes olors ...)
Un altre dels aspectes a destacar és el caràcter directe de la narració, la seva essència oral que he esmentat abans, que l'acosta a allò que la literatura russa anomena com a "skaz", tot i que Rodoreda penso que va aconseguir aquest efecte d'oralitat, amb bon art, únicament amb l'estil (ho dic perquè la novel.la no és introduïda per cap tipus de context explicatiu).
Tal com avancem la lectura no "sentim" els pensaments de la Natàlia a mesura que es van desenvolupant, sinó que escoltem com ens parla, com es queixa: la novel.la ens diu directament allò que la protagonista diu, són les seves paraules allò que la novel.la representa, allò que ÉS.
Aquesta obra mestra de la literatura catalana del segle XX jo m'atreviria a dir que és un plany, on tots els esdeveniments que apareixen són, si no del tot fatídics, almenys presentats amb la força i l'èmfasi a sobre dels aspectes més foscos.
Si algú (encara) no l'ha llegit, que s'animi !!!
dijous, 1 / octubre / 2009
ENQUESTA
Avui us proposo que hi digueu la vostra al respecte d'aquesta pregunta:
ESTARÍEU D'ACORD SI LA GENERALITAT DECIDÍS QUE ELS PROFESSORS FOSSIN AUTORITATS PÚBLIQUES ???
Començo conrestant jo: SÍ.
Sé que la base de tota millora social no rau mai en la repressió (entenent per repressió que un noi/noia potser tindria més respecte als professors per les "represàlies" jurídiques que no pas per convenciment propi i, per tant, hi intervindria el factor coercitiu), i que potser alguns ho titllareu d'anacrònic, de propi d'èpoques passades, etc, etc. Però jo ho tinc clar: JA N'HI HA PROU !!!! Tant m'és si sembla una mesura poc "progre", o comencem a tallar de soca-rel (i després ja "posarem mesures perquè l'educació serveixi per millorar la societat mitjançant el diàleg i no amb normes i lleis repressives bla, bla, bla, bla bla"), o aquí tot sembla ja can seixanta !!!
Ho veig així de clar i català.
ESTARÍEU D'ACORD SI LA GENERALITAT DECIDÍS QUE ELS PROFESSORS FOSSIN AUTORITATS PÚBLIQUES ???
Començo conrestant jo: SÍ.
Sé que la base de tota millora social no rau mai en la repressió (entenent per repressió que un noi/noia potser tindria més respecte als professors per les "represàlies" jurídiques que no pas per convenciment propi i, per tant, hi intervindria el factor coercitiu), i que potser alguns ho titllareu d'anacrònic, de propi d'èpoques passades, etc, etc. Però jo ho tinc clar: JA N'HI HA PROU !!!! Tant m'és si sembla una mesura poc "progre", o comencem a tallar de soca-rel (i després ja "posarem mesures perquè l'educació serveixi per millorar la societat mitjançant el diàleg i no amb normes i lleis repressives bla, bla, bla, bla bla"), o aquí tot sembla ja can seixanta !!!
Ho veig així de clar i català.
dissabte, 19 / setembre / 2009
EL SECRETO DE VERA DRAKE
L'any passat, a causa d'una reforma de la llei de l'avortament, segur que tots vam tenir en boca el tema en alguna conversa familiar o amb els amics. La veritat és que no em pronuniciaré sobre el tema, però sí que us vull recomanar aquesta pel.lícula.
L'acció transcorre a Londres, a la dècada dels 50. Vera Drake pertany a una família mitjana que, aparentment, porta una vida "normal". Però ella, sense que cap membre de la seva família en sigui conscient, ajuda a avortar a dones que l'hi demanen. Tot s'esdevé amb normalitat fins que una jove ha d'anar a l'hospital...
El primer que vull dir és que la interpretació de l'actriu principal és MAGISTRAL, no us perdeu la cara que fa quan la policia la interroga.
En un moment en què la nostra societat ha hagut de posicionar-se sobre aquest aspecte, penso que pot resultar interessant veure els tombs melodramàtics d'aquesta pel.li, que a molts espectadors els poden resultar contradictoris des del punt de vista emocional.
Tant el fet de centrar diferents debats ètics-morals com el d'equilibrar les diferents postures donen forma al desenvolupament de la història per a l'espectador, i tant el morbo com la "moraleja" es subordinen a la causalitat narrativa de la pel.lícula, cosa que , al meu entendre, la converteixen en una gran pel-lícula, la narració de la qual és totalment fiable, ja que possibilita que les hipòtesis es disposin en ordre de probabilitat i es redueixein a unes poques alternatives clares i senzilles.
El fil conductor (la tasca que ella fa en el seu dia a dia d'amagat) pot fer que l'exposició inicial cada vegada quedi menys definida, o, pel contrari, pot establir un efecte de "primacia" que ens farà (re)plantejar-nos certes creences, prejudicis etc. Això, i aquesta és la grandesa del cinema i de la literatura, ja dependrà de cadascú...
dilluns, 31 / agost / 2009
UN PLAER
Una de les lectures de l'estiu ha estat CALAVERES ATÒNITES (La butxaca) i, la veritat, he de dir que llegir Jesús Moncada és un plaer!
I no es tracta de parlar bé de Jesús Moncada per ser un escriptor de casa, es tracta de reconèixer que és un escriptoràs, una ploma de primer nivell. Pot agradar més o pot agradar menys, però té una habilitat per fer-nos entrar en els microcosmos que narra com ben pocs escriptors saben fer-ho.
Per als qui no l'heu llegit mai, aquesta obra pot ser una bona idea. CAMÍ DE SIRGA és més coneguda, però és una obra molt densa - per a alguns fins i tot feixuga, no és el meu cas, a mi em va agradar molt també- i correu el risc de no connectar-hi a la primera, i seria una llàstima que el primer contacte amb Moncada no fos del tot gratificant. Per això us recomano que comenceu amb CALAVERES ATÒNITES.
L'argument de CALAVERES ATÒNITES és ben senzill: Mallol Fontcalda, jove advocat, busca una destinació laboral a una població tranquil.la que li deixi temps per poder preparar les oposicions a l’administració de justícia.
Ja des del principi, quan puja a l'autobús que l'ha de conduir a aquella població, ens trobem amb un humor intel.ligent que fan que la novel.la sigui d'allò més divertida.
Moltes descripcions, molts fils argumentals són del tot evocatoris. Però què evoquen? La rutina/els esdeveniments d'un poble? L'element humà que hi habita? La incomunicació entre els seus habitants? Els conflictes que tenen?
La realitat, la vida, tal com passa en les obres de Moncada, són travessades per tensions, però també per fets molt còmics, narrats amb una mestria immensa.
Un altre aspecte a destacar és el lèxic, molt ric i dialectal (em refereixo a dialectal-geogràfic, és a dir, típic de la franja, que és d'on era ell). Això, per mi, no ha estat un entrebanc, més bé el contrari, he gaudit molt trobant paraules i expressions que no havia escoltat mai, però sempre hi ha a qui no agrada que hi hagi tant de vocabulari desconegut (alguns d'aquests mots ni tan sols són al diccionari de l'IEC, hauré de buscar-los a l'Alcover!).
Aquest llenguatge carregat d'implicacions orals i d'elements populars és el vehicle que li serveix per crear efectes còmics, i fa minvar la possibilitat d'allunyament dels lectors.
Us la recomano!
dimecres, 12 / agost / 2009
EL MÈTODE "ESPE" A TV3
Interrompo les vacances del blog perquè estic indignada.
Els telenotícies de TV3 estan fent que em plantegi on és la línia que separa el dret a la informació i la "propaganda" política.
La veritat és que vaig obrir el blog per parlar de literatura i de cinema, però hem anat agafant confiança i m'agradaria que hi diguéssiu la vostra al voltant d'aquest tema, que em té una mica "cremada".
En els telenotícies de TV3 hem d'assistir A DIARI als passejos que fa el president de la Generalitat.
Així, un dia tenim un publi-reportatge d'un dinar que ha fet amb simpatitzants del seu partit a Vandellós (vagi per davant que, com ja sabeu els que em coneixeu, sóc bastant "apolítica", però aquí el que faig és parlar de la manipulació i, clar, només pot manipular qui té el poder, per tant parlo claríssimament del PSC del sr Montilla) - sense que el sopar en qüestió ens aporti cap dada informativa rellevant, com pogués ser un anunci "estrella" d'aquells que de vegades fan els polítics quan es troben envoltats "dels seus"- un altre dia en tenim un altre on es passeja per una empresa ("a qui la Generalitat va ajudar amb un impuls econòmic important", ens diu la veu en off), i et preguntes, però ON ÉS LA NOTÍCIA? (fins que t'adones que no hi ha notícia, que el reportatge és una mena de lluïment del senyor president ... vinga va, ja només ens falta que surti fent footing o pescant (mare meva que això de la pesca em recorda una altra època!!!)
És normal que el president de la Generalitat surti a la televisió pública autonòmica, però QUAN ESTIGUI JUSTIFICAT, NO? Quan hi hagi una sessió de control parlamentari, quan hi hagi una visita oficial a un altre lloc, una aprovació d'una llei, una declaració en contra del terrorisme... Però el que no pot ser és que surti cada dia PER DECRET. On és la rigorositat que hauria d'haver-hi en el dret a la informació al qual tenim dret constitucionalment?
No és aquest el model Esperanza Aguirre que tan criticàvem??
No s'està convertint "la nostra" en la "del senyor president"??
Quina vergonya que sento de la meva televisió, la que pago amb els impostos, i quina degradació democràtica que vaig percebent, cada vegada en més sectors i en més àmbits socials!!!
Sí, estic emprenyada, però és que no puc pas evitar-ho!
Els telenotícies de TV3 estan fent que em plantegi on és la línia que separa el dret a la informació i la "propaganda" política.
La veritat és que vaig obrir el blog per parlar de literatura i de cinema, però hem anat agafant confiança i m'agradaria que hi diguéssiu la vostra al voltant d'aquest tema, que em té una mica "cremada".
En els telenotícies de TV3 hem d'assistir A DIARI als passejos que fa el president de la Generalitat.
Així, un dia tenim un publi-reportatge d'un dinar que ha fet amb simpatitzants del seu partit a Vandellós (vagi per davant que, com ja sabeu els que em coneixeu, sóc bastant "apolítica", però aquí el que faig és parlar de la manipulació i, clar, només pot manipular qui té el poder, per tant parlo claríssimament del PSC del sr Montilla) - sense que el sopar en qüestió ens aporti cap dada informativa rellevant, com pogués ser un anunci "estrella" d'aquells que de vegades fan els polítics quan es troben envoltats "dels seus"- un altre dia en tenim un altre on es passeja per una empresa ("a qui la Generalitat va ajudar amb un impuls econòmic important", ens diu la veu en off), i et preguntes, però ON ÉS LA NOTÍCIA? (fins que t'adones que no hi ha notícia, que el reportatge és una mena de lluïment del senyor president ... vinga va, ja només ens falta que surti fent footing o pescant (mare meva que això de la pesca em recorda una altra època!!!)
És normal que el president de la Generalitat surti a la televisió pública autonòmica, però QUAN ESTIGUI JUSTIFICAT, NO? Quan hi hagi una sessió de control parlamentari, quan hi hagi una visita oficial a un altre lloc, una aprovació d'una llei, una declaració en contra del terrorisme... Però el que no pot ser és que surti cada dia PER DECRET. On és la rigorositat que hauria d'haver-hi en el dret a la informació al qual tenim dret constitucionalment?
No és aquest el model Esperanza Aguirre que tan criticàvem??
No s'està convertint "la nostra" en la "del senyor president"??
Quina vergonya que sento de la meva televisió, la que pago amb els impostos, i quina degradació democràtica que vaig percebent, cada vegada en més sectors i en més àmbits socials!!!
Sí, estic emprenyada, però és que no puc pas evitar-ho!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
