comptador web

dissabte, 18 de desembre de 2010

RESUM DE L'ANY

Quan arriba desembre sempre em pregunto si he llegit tot el que m'hauria agradat. Si miro la pila de llibres pendents (que mai baixa perquè contínuament hi afegeixo llibres que vaig trobant pels vostres blogs) em dic que no, que no he llegit tant com esperava.

Però si ho penso fredament i analitzo que fins i tot m'ha donat temps de RELLEGIR dues de les novel.les que més m'havien agradat durant el 2009 (aquesta i aquesta dues PETITES JOIES que no hauríeu de deixar passar d'aquests Nadals si encara no les heu llegit), aleshores em dic que el balanç lector de l'any no ha estat pas tan malament.

Deixo algunes anotacions sobtre el 2010:
- L'etern autor pendent (encara no he llegit res d'ell, tot i tenir dues novel.les a la pila però que, no sé per què, no agafo mai) : Murakami.

- Aquells autors que "descobreixes" i que decideixes que llegiràs més novel.les que hagin escrit: Joan-Daniel Bezsnoff, Esperança Camps i Vicenç Usó.

- Aquell llibre que no és ben bé una novel.la i que t'ha semblat una meravella: LA POR

- (Es fa difícil destacar-ne només un, així que poso en el pòdium dels que més m'han agradat del 2010): LA ZONA (Sergei Dovlatov, La Breu edicions), LA CASA DE LES BELLES ADORMIDES (Kawabata, Viena Edicions) i VAN VENIR COM ORONETES (W. Maxwell, Editorial Asteroide)

- Un deisg per al 2011: que l'escriptor català que més admiro,l'Eduard Màrquez, ens obsequiï amb una nova novel.la!

I vosaltres, què em dieu de les lectures del 2010?

dimecres, 15 de desembre de 2010

PEL.LI I LLIBRE




LA CINTA BLANCA

Fa dies que intento escriure una petita ressenya de LA CINTA BLANCA i no me n'acabo de sortir. És una pel.lícula que m'ha agradat força i, en canvi, no sóc capaç de justificar-ho.

Suposo que m'ha agradat perquè el temps narratiu que ens proposa flueix com un torrent i perquè combina suspens, tensió i , en certa manera, inseguretat amb mestria, cosa que fa que realci els paràmetres del ritme cinematogràfic fins a uns extrems difícils d'asssumir per un guió (això deu explicar que el final m'hagi deixat amb aquella sensació de: I ara, què??)

Penso que una de les qualitats és que en cada fase del relat el director és capaç de posar en joc tots els elements narratius: l'acció (ja sigui com a forma de resposta dels personatges front a l'ambient) o com a intent de modificar les coses.
També m'ha agradat que el llenguatge verbal disposi de diferents fòrmules apropiades per expressar la interactivitat de les escenes, i que les imatges (tant si són plans curts com llargs) tendeixin a ensenyar-nos les porcions de la realitat de manera directa i funcional (és a dir, presentant-nos les coses sense mediacions, aspecte que fa que en molts moments tinguis més la sensació d'estar llegint una novel.la que no pas veient una pel.lícula)

Aquí us enllaço l'argument



LES AVENTURES DEL BON SOLDAT SVEJK

Una lectura que dec al David (no us perdeu el seu blog, és una garantia de literatura de la bona)

El que més destacaria d'aquest llibre és "l'humor intel.ligent" que destil.la. L'humor és l'aliat del narrador per aïllar el patiment i reduir-lo a matèria literària. Amb distància irònica, amb un estil que sembla que no digui coses però que, al capdavall, ho mostra tot, se'ns exposa amb gran domini narratiu una galeria d'aventures que fan que sigui una novel.la força agradable de llegir.

És una novel.la que ens mostra les consciències macerades d'alguns humans i que diríem que va a la recerca del pont entre felicitat i horror al buit, una novel.la que em permetreu que us digui que és un mestratge vital i literari.

dissabte, 27 de novembre de 2010

AQUESTA VEGADA, NO HO FARÉ

No votaré. No és cap rampell, és una decisió meditada i tinc clar que aquesta vegada no ho faré.

Com que visc fora de Catalunya (espero que sigui només temporalment), podria posar-ho com a excusa, però és evident que podria haver votat per correu. De fet, fa dues setmanes vaig passar per la porta d'una oficina de correus. faltaven uns minuts per dos quarts de vuit del matí i hi havia quatre persones fent-hi cua. Em vaig aturar i vaig pensar: val la pena fer cua per votar?

De seguida ho vaig veure clar, NO. I em sap greu per tots aquells que durant 40 anys no van poder-ho fer, però , en general (sé que posar tothom al mateix sac no és del tot just), la gent entra en política per interessos personals, no per fer QUE LA RESTA TINGUEM UNA VIDA MILLOR (aquest hauria de ser el principi bàsic de la política, no? Solucionar els problemes de la ciutadania i ajudar-nos a que la nostra vida millorés).

Jo mateix estic al·lucinada d'haver arribat a aquesta conclusió: TANT DE BO LA PARTICIPACIÓ SIGUI MOLT; MOLT; MOLT BAIXA i fem que, de cara al futur, s'hagi acabat allò d'entrar en política i fer que la tasca de diputat, regidor etc sigui una poltrona eterna.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

LA FOTOGRAFIA COM A SUBGÈNERE LITERARI



Una de les coses que més m'agradaven de l'època en què l'Iñaki Gabilondo presentava les notícies de Quatro era la foto amb què acabava l'espai informatiu.

Vagi per davant que de fotografia no en tinc ni idea, però crec que últimament hi ha una generació de fotògrafs que busquen el sentit d'un món "caòtic", (tot i que de vegades, quan hi ha tragèdies humanes, no deixa de ser el món real que en queda després de les catàstrofes!!).

Aquests autors tinc la impressió que no només busquen retratar el món, també busquen expressar els seus sentiments, les seves pròpies emocions. Això fa que les seves fotografies estiguin relacionades amb el concepte de la imatge com a document d'un espai i d'un moment, i que posin l'esforç en mirar cap enfora i també cap endins, una fotografia, al capdavall, d'autor, lírica, en primera persona, i que ens aporta alguna cosa més que una simple visió que només requerís uns ulls passius.
Fotos que, en definitiva, parlen tant o més que la narrativa o la poesia!

diumenge, 10 d’octubre de 2010

I AQUEST, EN QUIN EQUIP JUGA?

He llegit molts cops en articles allò de "tenim gairebé més escriptors que lectors", "més de la meitat del que és publica és prescindible", "ens pensem que per publicar i publicar narrativa en català ens autoenganyem i acabem creient-nos que tenim uns narradors de primera línia"... etc, etc, etc.

Jo, però, he decidit fer-li la volta a aquestes idees tan pessimistes. No dic que en els darrers anys no hi hagi hagut un excés de publicacions (amb un tant per cent d'obres "prescindibles" que jo no sabria quantificar ni sóc qui per fer-ho), però d'aquí a afirmar que "gairebé tot allò que es publica és fluix i és prescindible"...

Potser el fet de tenir una cultura tan perseguida durant anys i panys ens ha fet mirar-nos una mica el melic, sí, però no deu ser tot tan negatiu quan de tant en tant descobreixo narradors punyents amb noms que, després els comento a gent que llegeix molt i em diuen "tan bé dius que escriu? Doncs jo no l'havia sentit nomenar mai, aquest escriptor!?"

En algunes d'aquelles converses en què es comenten llibres llegits he tret el nom de Vicent Usó, i tothom ha fet cara de "aquest és escriptor?". Doncs bé, ho és, i FORÇA BO. Ha estat dos cops finalista del Premi Sant Jordi (s'ha dit molts cops que la novel·la finalista és la bona - la guanyadora sol ser per algun mediàtic que n'asseguri milers de vendes- i no seré pas jo qui ho negui!!).
He llegit
EL MÚSIC DEL BULEVARD ROSSINI i puc dir que és una d'aquelles novel·les impregnada de saviesa lectora -es nota que darrere hi ha un escriptor que llegeix molt-, de brevetat intensa, de domini descriptiu i d'erudició narrativa destil·lada per la sensibilitat. Un escriptor de raça, en definitiva, de qui molts dels que sí que coneixem (per ser a TOTHORA als mitjans de comunicació) en podrien aprendre.

I també puc dir coses molt positives d'ESPERANÇA CAMPS o de Joan Daniel Bezsonoff (aquest potser més conegut), un autor que crec que destaca per la seva immensa capacitat de definir amb claredat posicions reveladores respecte als fets que narra.

I em fa especial il·lusió destacar aquests tres escriptors perquè, a més a més, cap és català (un valencià, una menorquina i un francès), i així es fa evident que l'article no té com a objectiu llençar a l'aire que els escriptors catalans són els millors només pel fet de ser catalans (cap dels tres ho és), sinó que, potser sí que hi ha hagut una eclosió abusiva de publicacions, però aquest fet no treu que hi hagi escriptors que escriuen EN CATALÀ (siguin de Catalunya o d'algun altre indret del domini lingüístic de la llengua catalana) i ho fan força bé, encara que algú ens miri amb cara de "en quin equip dius que hi juga, aquest Bezsonoff?"

divendres, 17 de setembre de 2010

UNA SENSIBILITAT ESPECIAL

Després d'haver llegit diversos autors japonesos he de dir que crec que tenen una SENSIBILITAT especial, gairebé única.
Tot va començar després de llegir LA CASA DE LES BELLES ADORMIDES, lectura que dec a aquesta ressenya. Diu Yukio Mishima a l'epíleg que és una novel·la "que emet una aroma dolça que s'assembla a la pudor de la fruita passada", jo només puc afegir que és una novel.la fantàstica, en la qual els desitjos del protagonista no s'arriben a consumar mai i on el temps i l'espai ens empresonen, ens embaladeixen, ens deixen eternament hipnotitzats, gràcies a una mena d'atmosfera asfixiant, però que alhora resulta atraient. Una delícia !!!

Com que l'experiència de llegir un escriptor japonès va ser tan gratificant, vaig continuar amb HOGUERAS EN LA LLANURA, una d'aquelles novel·les de les quals no en saps res però que, després d'ensopegar amb ella a la llibreria, decidexes comprar. El fet que fos d'Asteroide també va influir-hi positivament perquè em decantés a comprar-la.
El resultat va ser una altra meravella de novel·la, però, COMPTE, meravella "per a mi", NO m'aventuro a recomanar-la, perquè estic gairebé segura que és d'aquelles que a molts us avorriria (durant pàgines i pàgines és força descriptiva).
És una novel.la amb alguns fragments impactants (canibalisme, per exemple), i on, tot i la mancança d'humanitat que es respira (diríem que cada personatge és poca cosa més que una mena d'acompanyant del personatge que ronda pel costat), acaba produint-se una unió natura-sensibilitat humana que, de ben segur, només pot assolir un autor oriental (en aquest cas Ooka, un escriptor relativament desconegiut.

He quedat fascinada de la capacitat impecable dels japonesos per tractar la condició humana, la força narrativa amb què creen aquells climes tan poètics, gairebé sempre aconseguits amb una sobrietat extrema, i de la força amb la qual arriba a palpitar la vida dels personatges de les seves novel·les.

Però EN VULL MÉS!!! Així que si algú ha llegit alguna novel·la de Yasushi Inoué, Abe kobo, Kenzaburo Oé ... que no dubti d'aconsellar-nos-la.

(P.D: sí, ja ho sé, m'he deixat el Murakami, aquell que quasi tots heu llegit, però és tan "mediàtic" que, a poc a poc, he anat perdent l'interès per llegir-lo)

diumenge, 29 d’agost de 2010

UN NOU OFICI

Fa cosa de dies vaig sortir de casa una meva cosina "trasbalsada". Resulta que té una filla de 16 anys i se'm va acudir preguntar-li què estudiaria aquest any:

- Faré primer de batxillerat, però no perquè vulgui, sinó perquè m'han obligat.

Fins aquí, tot normal. La sorpresa va venir després quan li vaig preguntar què voia ser:

Vull ser FAMOSA.

Es veu que això ara és una professió. Em va explicar que la seva meta és anar a un Reality i , després, passar a ser "col.laboradora" de televisió. Bé, vaig pensar, ja ens anem entenent, i llavors li vaig dir: "Doncs estudia Periodisme". La seva resposta va ser, simplement IM - PRESIONANTE:

-Periodisme??? Si dona, i què més, 4 o 5 anys de carrera, un màster, haver d'aprendre almenys dos idiomes... i per a què? Per començar treballant a una "merda" (amb tots els respectes, però és la paraula que va gastar ella) de TV local 10 hores al dia per 800E al mes?? Ni parlar-ne, jo vull ser famosa, i després, anant de col.laboradora als programes del cor, 800E serà el que guanyaré en una setmana.

Vagi per davant que, amb el tema del sou, no li falta raó. Però el més preocupant és que es pensi que ser famosa és un ofici.

Fins ara les coses eren a l'inrevés, un feia bé una feina i esdevenia o bé "famós" (si es tracta d'un actor, esportista etc) o bé "conegut a nivell de poble o de barri" (si es tracta d'un lampista o un fuster que fa bé la seva feina i, per tant, és en boca de tothom perquè destaca per fer les coses ben fetes).

L'aparició de nous invents ha anat comportant noves ocupacions laborals (els informàtics, per exemple), i la nova societat que estem construint ha anat creant "treballs" tan curiosos com aquest: TIETA, HO TINC MOLT CLAR, JO VULL SER FAMOSA.

dijous, 27 de maig de 2010

AVANÇAMENT DE LES VACANCES

Avanço les vacances estiuenques del Racó de la Solsida.
Tornaré a l'agost amb més llibres, pel.lis i tot allò que em vingui al cap.

Salutacions a tothom

dimecres, 19 de maig de 2010

SÍMPTOMES QUE S'APROPA L'ESTIU

Tots els anys arriba un moment en el qual rellegeixo alguna de les obres del gran Jesús Moncada, i també m'entra la fal·lera de veure pel·lícules d'en K. Loach, i aquest moment m'anuncia que arriben les primeres calors, perquè sempre entro a l'estiu entretinguda amb aquests dos grans creadors d'art.

Ja vaig dir aquí que els qui no hàgiu llegit mai Moncada segurament convindria que comenséssiu amb CALAVERES ATÒNITES o amb EL CAFÈ DE LA GRANOTA.
Jo vaig començar amb CAMÍ DE SIRGA i, si no hagués estat per la insistència d'un bon amic (Oriol, gràcies per no deixar-me que l'abandonés), potser m'hauria "allunyat" d'en Moncada per sempre, perquè s'ha de reconèixer que és un llibre una mica "dens", tot i que, quan li agafes la seguida, ja no pots deixar-lo !!
Poques coses puc aportar que no s'hagin dit ja: descriure els passatges del món Moncadià és com concentrar-se en les pinzellades d'un Cézanne, i la facilitat i naturalitat del seu estil ens transporten a gran velocitat amb molt de goig pels seus llibres.

Fent un rastre per intenret he trobat que gairebé tothom etiqueta K. Loach com a realitzador de "cinema social". Si entenem per cinema social la manera en què aquest director estructura les seves pel·lícules -tant els seus compromisos amb els problemes que tenen els seus personatges com la seva superfície sensible, amb un estil que va disseminant-se al llarg del doble recorregut generatiu del contingut i de l'emoció- hi estic d'acord.
Però he detectat que a molts llocs es pren aquest suposat cinema social com si fos un tipus de cinema poc gratificant, avorrit, poc agraït. No ho comparteixo en absolut, perquè al contrari de tant i tant de cinema basat en una trivial "adulació" a l'espectador, allò que tot el cinema de K. Loach posa en joc és una afirmació del plaer de l'ull, de la seva possibilitat d'unir amb el pegament del sentit l'incessant discòrrer de les imatges, si no heu vist EL VIENTO QUE AGITA LA CEBADA feu-ho, i aleshores ho comprovareu.

diumenge, 9 de maig de 2010

AUTORS AMB UN "GANXO" MISTERIÓS

Hi ha escriptors que tens la sensació que et deixen indiferent, que quan acabes alguna de les seves novel.les estàs convençuda que "ni fu ni fa" perquè no et deixen cap mena de senyal. Les acabes i les deses de seguida al prestatge, com si realment res del que t'han explicat hagués tingut la capacitat de fer-te evolucionar com a persona, com si res del que t'han transmès t'hagués impulsat a deixar-la un parell de dies a sobre de la taula abans d'amagar-la. Però, encara així, al cap d'una temporada tornes a començar-ne una altra, i no saps ben bé per què, ja que tens clar que l'anterior no et va agradar especialment.

Dels autors de casa em passa amb en Jordi Coca. Tret de LA JAPONESA (crec que l'edició de Proa és més interessant que l'altra perquè porta un epíleg que diria que convé llegir abans d'endinsar-nos en la novel.la), la resta de la seva producció literària no em diu absolutament res.
És una autor multipremiat (i curiosament SOTA LA POLS, amb la que va guanyar el prestigiós Sant Jordi, per mi és la més fluixa que li he llegit), però no acabo d'entendre per què. Malgrat tot una vegada i una altra hi torno, i així fins a ... haver llegit ja sis novel.les seves!?

Amb els "de fora" em passa amb en W FAULKNER. Cap de les seves novel.les m'ha entusiasmat, però hi ha alguna cosa que també fa que de tant en tant hi torni. Potser és l'herència de la inhumanitat amb la que els humans han tractat a la resta (i que es troba encarnat davant nostre en la figura d'alguns dels seus personatges), potser és perquè les imatges, els sons i els contrastos narratius fan que totes les històries que ens explica vagin passant com una pel.lícula, o potser és perquè té algun "ganxo" especial que fa que quan acabi una de les seves novel.les pensi que serà l'última, però l'última no arriba mai.

diumenge, 25 d’abril de 2010

EL PIANISTA



Generalment sempre diem que val més llegir el llibre que la pel·lícula, però recordo que quan vaig sortir del cinema (fa ja 7 o 8 anys) després de veure EL PIANISTA em vaig dir: si la pel·lícula es basa en algun llibre (cosa que ara mateix no recordo), no el vull llegir.

Sí, com us ho dic, em va agradar tant la pel·lícula que em vaig estimar més no saber si hi havia una novel.la al darrera.

El pianista jueu Spilman i la seva família es veuen obligats a deixar la seva llar. El protagonista es guanya la vida tocant el piano a un restaurant d'un altre jueu, però els esdeveniments van complicant-se a poc a poc...

Té alguna seqüència d'aquelles que fan que et plantegis si , de vegades, no deu ser veritat que una imatge val més que mil paraules (i us ho dic jo que sóc una lectora empedreïda, una apassionada de la literatura!!!)


És una d'aquelles pel·lícules que focalitza la nostra atenció en els aspectes realment "observables" , deixant a un costat qualsevol pretensió transitiva de l'autor-director (que, per mi, és el que fa que altres pel·lícules que se centren en fets històrics reals siguin més fluixes). A EL PIANISTA la "ideologia" no és l'origen del film, sinó el "resultat final" de la mera existència de l'obra, un pur efecte del sentit, una simple imatge que el text projecta cap a l'exterior i que fa que sigui una delícia de pel·lícula.

divendres, 9 d’abril de 2010

LITERATURA AL MARGE DE LES NOVETATS EDITORIALS

S'apropa època de venda massiva de llibres, i les editorials fan tota la pressió que poden per "encolomar-nos" les novetats editorials. Res a dir, és el paper que els correspon, però a mi m'agrada recordar que la bona literatura no té cap relació amb les campanyes de les èpoques PRE (preNadal, preSantjordi etc).

Les paradetes que ompliran places i carrers tenen un espai molt limitat, i llavors són els llibreters els que han de fer TRIA. Per això no m'han agradat mai, perquè em veig obligada a comprar allò que ells han decidit que cal vendre. A mi sempre m'ha agradat tenir molts llibres per triar JO.

Abans em guiava per les ressenyes dels crítics i pel meu "olfacte" quan em passejava per la llibreria.- Ara, per mi, ha agafat MOLT pes les opinions dels blogs. aquí tothom pot dir-hi la seva amb sinceritat.

Deixo les meves impressions d'alguns llibres que, tot i no ser novetats, per mi són una garantia.

Fa uns mesos vam debatir força sobre dues lectures que m'havien apassionat. Les recordo ara per als més "nous" del racó. Són aquesta i aquesta , dos exemples de narrativa poètica meravellosa (però que, com comprovareu si llegiu el debat que vam mantenir, no han convençut a tothom)

Us deixo també altres recomanacions, en format breu:

- EN LLOC SEGUR (Asteroide - Wallace Stegner) : aquesta novel.la crec que té l'avantatge que pot agradar a tot tipus de lector, tant als lectors més exigents com a lectors que només busquen passar l'estona.

- QUIET (Empúries - Màrius Serra) : Tendresa, sensibilitat i optimisme malgrat les adversitats de la vida. El trobareu ressenyat aquí

- EL SOROLL DE LA RESTA (Bromera - Francesc Bodí) Aquest el recomano als qui us fa goig descobrir autors desconeguts que us puguin sorprendre.

- Als amants de la història us convido a llegir la ressenya del post anterior.

Trieu el que trieu, el més important és tenir sempre un llibre a la tauleta de nit!

dijous, 8 d’abril de 2010

NO VIVIM PAS TAN MALAMENT!



Hi ha llibres que m'ajuden a pensar que, tot i la crisi, la pèrdua de valors, l'agressivitat, que cada vegada és més present en la nostra societat, etc, etc, no vivim pas tan malament.

I la POR n'és un d'ells. I dic llibre, i no novel·la, perquè es tracta d'una mena d'autobiografia novel·lada, on no vaig saber discernir què era realitat i que era ficció. G. Chevallier va haver de participar a la primera guerra mundial, però ben aviat ens explica que ni tenia ganes d'anar-hi ni li venia gens de gust matar ningú (pàgina 89). I no s'amaga (quan el fereixen) d'afirmar que se'n vol tornar a casa. Estem per tant, davant d'un personatge que no és pas un heroi, és una víctima dels esdeveniments històrics que li va tocar viure.


L'estil descriu els fets com si la vida del narrador-protagonista fos construïda amb alguna cosa semblant al ferro, amb una concentració sensorial i una nitidesa supremes.

Una de les coses que més impacten és que la prosa no et transporta cap a les tanques (els obstacles de la vida) que cal saltar,només te'ls mostra. Al cap i a la fi, és un llibre de l'estil de SI AIXÒ ÉS UN HOME, on el més important és evidenciar les misèries que algunes persones han hagut de suportar, mostrar fins on pot arribar la barbàrie humana. Però s'hi pot llegir una intenció pedagògica, perquè, com a lectors, anem compartint l'evolució del protagonista (canvis en l'estat d'ànim, etc), i perquè la visió que presenta Chevallier del seu món és tan convincent que acaba sortint de les pàgines del llibre.

Trobareu una altra ressenya aquí

Si encara no teniu clara la compra de Sant Jordi i la persona en qüestió és amant de la història, crec que encertareu amb aquest llibre. Tant l'expressió de Chevallier (molt digna) com l'exposició de tot allò que va haver de viure en carn pròpia, van agafant a poc a poc un color metàl·lic molt colpidor i profund.

Alguns fragments que em van agradar:

" El cadàver va desplegar les seves ones atroces, va prendre possessió de la nit, ens va penetrar fins al fons els pulmons amb la seva descomposició" (pàg 52)

"La pàtria no és ni més ni menys que una reunió d'accionistes, una forma de propietat, esperit burgès i vanitat" (pàg 134)

"La por actua com un ressort, duplica els mitjans de la bèstia, la fa ser insensible" (pàg 260)

"La mort no immortalitza un ésser en la ment dels vius, senzillament l'esborra" (pàg 281)

divendres, 26 de març de 2010

IMPRESCINDIBLE


Com que no m'agrada allò de: "llibre de lectura obligatòria", he decidit titular aquest post amb: IMPRESCINDIBLE (ve a ser el mateix però almenys no apareix la paraula "obligació")

És fa difícil dir res que no hagi estat dit per la crítica i pels diferents blogs.

Jaume Cabré és un geni en això de desglossar l'acció en escenes, que van endavant i enrera amb una naturalitat magistral -això, en un primer moment, fa que la novel.la costi una mica, perquè ens trobem amb un trencaclosques una mica complex, però a poc a poc anirem encaixant-ho tot.

Jo diria que aquest és el gran llibre de les misèries que la postguerra va portar a les poblacions, misèries quotidianes que no sortien als diaris però que determinaven com era el dia a dia de la gent, les pors...

Els personatges són alguna cosa més que els suport de les peripècies argumentals, i la novel.la acaba convertint-se en una mena de concert en el qual les diferents escenes que Cabré crea fan de motius musicals.

El domini magistral de Cabré de tots els registres de l'expressió i el fet que sigui capaç d'inserir en la seva prosa, com ben pocs saben fer-ho, el degoteig de tot allò que els és inconscient als personatges, fan d'aquesta novel.la un dels CLÀSSICS (malgrat ser molt recent) de la nostra literatura.

Crec que hi ha una edició de butxaca, qui no l'hagi llegit encara, podrà resistir-s'hi?

dissabte, 20 de març de 2010

LA FEINA BEN FETA

Com que ara mateix visc fora de Catalunya (espero que sigui temporalment), llegeixo més en castellà. Ara passejo per llibreries on pràcticament TOT és literatura escrita en castellà. Aquesta circumstància, aparentment negativa, va fer que descobrís una editorial que fins fa quatre dies coneixia ben poc (tot i que n'havia vist ressenyes de llibres a L'ESPOLSADA i a altres blogs), es tracta d' ASTEROIDE

Enmig de l'allau de publicacions que arriben a les llibreries, aquest segell editorial ha aportat una "etiqueta" de qualitat que em sembla molt lloable. He de dir-vos que he llegit sis novel.les d'aquesta editorial i TOTES m'han semblat molt bones (cadascuna per uns motius diferents, és clar). I és ben d'agrair que hi hagi editorials que facin aquest esforç per oferir-nos literatura d'alt nivell. I he de dir també que les traduccions són magnífiques.

Jo no sóc de les que afirmo categòricament que gairebé tot el que es publica és dolent, ni caic tampoc en l'altre extrem (el de mirar-nos el melic, que és molt català, i dir que tot allò que es publica, i sobretot si és escrit per autors que ho fan en una llengua amb tants problemes com els que té la nostra, és meravellós)

Així que ja ho sabeu, quan passegeu per la llibreria aproximeu-vos als llibres d'ASTEROIDE, consulteu el llibreter o llibretera (aprofito per reivindicar aquest ofici, que ja sembla que tendeix a desaparèixer!!), a mi m'espera el setè llibre d'aquesta editorial, i estic segura que no em defraudarà!!!