QUAN LA POESIA ESDEVÉ PROSA

L'Eduard Márquez és un dels meus escriptors favorits. El vaig descobrir gràcies a la blogsfera (aquí), i he de dir que en els seus llibres hi trobo tot allò que necessito que m'aporti una bona novel.la: tria acurada dels mots, una musicalitat en el ritme narratiu i una prosa poètica d'alt nivell.

L'argument d'aquesta novel.la és senzill (ja vam debatir en la ressenya d'ULLS VERDS sobre la importància de l'argument, i per a mi és secundari): una ciutat assetjada per una guerra - no es diu en cap moment quina és, però els diferents elements ens fan pensar en Sarajevo-.

Tota la trama es desenvolupa amb un nexe comú: la música, que simbolitza la llibertat i la capacitat d'autoexpressar-se com a individu per part de l'ésser humà. Així, el concert d'Andreas Hymer en la seva ciutat en un moment en què es troba gairebé en ruines, és una reivindicació de l'ànsia vital que tenen les persones fins i tot en els moments més tràgics.

Espero que la història de la literatura catalana sigui prou "agraïda" i justa amb els escriptors que, com l'Eduard Màrquez, es preocupen per escriure amb una tria tan acurada de tots i cadascun dels mots que basteixen una novel.la.

És una novel.la excel·lent.