Darrerament he llegit alguns articles (a blogs i a premsa), de gent que es queixa pel fet que som una cultura "petita" (entenent com a petita que tenim una llengua no majoritària), però que tenim molts escriptors. Alguns fins i tot afirmen que gairebé hi ha tants escriptors com lectors.
Porto uns dies meditant sobre el tema. En primer lloc he de dir que no els hi falta raó quan dieuen que sovint ens mirem massa el melic. Però, un cop reconegut aquest fet, m'agradaria que quedés clar que la postura contrària crec que NO ÉS JUSTA: ni una obra ha d'estar necessàriament bé només pel fet d'estar escrita en la nostra llengua (com si adulant tota la creació literària ja penséssim que tenim el futur garantit), ni tot està malament i només es fa que publicar nyaps.
Com gairebé sempre, hi ha un punt a mig camí. A mi em sembla que hi ha gent que escriu en català i que ho fa molt dignament i que, en el fons (i ho sento però ho veig així) vivim en un país on hi ha moltes enveges (jo mateixa envejo els escriptors que escriuen bé, jo mai no he estat capaç ni d'escriure un conte, envejo les models que tenen aquell tipàs, envejo...). El que passa és que a alguns no ens sap greu reconèixer que l'èsser humà és envejós (jo sóc la primera envejosa) i d'altres "canalitzen les seves frustacions" dient que gran part del que es publica és del tot prescindible (curiosament els més pessimistes sempre són escriptors), i acaben l'article dient que preparen una nova novel·la. Hem de suposar, clar, que aquesta novel·la que preparen entra dins de la minoria d'obres que es publiquen i que valen la pena...
I un apunt més. Els escriptors que gaudeixen de reconeixement en els cercles literaris (ara els blogs ja en formem part també, d'aquests cercles literaris), solen malparlar ben poc de la resta d'escriptors. Suposo que el que fan és dedicar el temps a escriure. Només em queda agrair-los a aquests últims que creiïn literatura de qualitat, que no ho vegin tot tan magre i, sobretot, que no diguin que el que esriuen els altres és prescindible.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Coincideixo plenament amb el que dius. Ni hi sobra ni hi falta res... :-)
ResponEliminaEstic completament d'acord amb tot el que dius Mireia
ResponEliminaAbel
Jo també hi estic d'acord. Hauríem de deixar de ser el País de les Enveges per a ser el País de les Vanitats Satisfetes (que són les millors medecines contra el mal d'enveja).
ResponEliminaRita, Abel, Joan, gràcies per la visita al racó.
ResponEliminaquè vol dir exactament que el teu blog forma part dels cercles literaris?
ResponEliminaEl meu, no, tots, anònim. Vull dir que són un referent, un espai que la gent té en compte a l'hora de triar les lectures, perquè pot tenir en compte l'experiència d'altra gent.
ResponEliminaHi ha enveges sanes i enveges insanes. Si l'enveja ens mou a sentir :com m'agradaria escriure així! no és pas dolent...els catalans i catalanes, i és un tòpic ja ho sé, tendim a ser excessivament crítics amb la nostra cultura, i a menystenir el que tenim a l'abast, hi ha nombrosos escriptors i escriptores que en altres països serien considerats com cal i aquí no els valorem prou. Per altra banda és cert Mireia que actualment la literatura també hi és present en la blogosfera i n'hi ha de bona..Salutacions!
ResponEliminaFormem part de la Catalunya ploramiques però que li cal donar el pas de qualitat. Et dono tota la raó, prou de fer "capelletes" o "elits dins l'elit" i ni tant ni tan poc. Tens molt bon criteri, entre el blanc i el negre, sempre hi ha una gama extensa de colors... (i no només el gris, eh?)
ResponEliminaSí, eEvira, hi ha dos tipus d'enveges, estic d'acord.
ResponEliminaCèlia, efectivament, ni tan (els nostres escriptors són els millors)ni tan poc (tot el que s'escriu a casa nostra és fluix), hi ha diverses tonalitats de grisos, i ara mateix penso en jesús Moncada (desaparegut fa relativament poc) d'un gris tocant al blanc (entenent que el blanc és ALT NIVELL)
Gràcies a les dues per la visita.
Gràcies per l'acolliment.
ResponEliminaVoleu dir que l'enveja és "privilegi" del nostre país? No ho crec pas. Cada terra fa sa guerra, i aquest pecat capital, desgraciadament, està molt extès. Valoro els nostres escriptors, almenys fan que la llengua vagi subsistint, malgrat que pugui haver literatura de poc valor, i això és el que ens fa aprendre a triar.
ResponEliminaNo cal dir que tens força raó en tot el que dius. Recordo que fa uns dies El Salvador MAcip al seu Bloguejat parlava d'un tema tangencial al teu, tot dient que normalment no es critica "negativament" altres autors per "por" a reoresàlies. El món és ben petit aquí on som.
ResponEliminaEl teu post m'hi ha fet pensar...
Estic completament dacort amb tu i amb el que comenta l'Elvira, tot es redueix en si és sà o insà... una mica com el colesterol, n'hi ha de bo i de dolent, jeje!
ResponEliminaTens molta raó.... sovint no veiem més enllà... Enveja? I tant, encara que no es noti, crec que tothom té enveja, sigui del que sigui, el difícil a vegades és reconèixer-ho....
ResponEliminaUna abraçada!!!
Hem de tenir en compte la quantitat de catalanoparlants que som i tenir en compte que estadísticament no tenim les mateixes oportunitats de tenir grans genis de la literatura.
ResponEliminaUna altra cosa és que el nostre nivell literari general sigui més elevat que altres literatures tenint en compte la població catalanoparlant.
En fi, som el que som i ja està.
No canviaria ni una coma d'això que has escrit. Un petó i felicitats per la reflexió.
ResponEliminaMolt bon comentari, mireia. Jo penso com tu, tenim molt bons escriptors a casa però en general sembla que el que ve de fora sempre és més bo que el què tenim. Serà que som així per naturalesa, que ens agradi infravalorar el de casa? Per tenir bona literatura cal tenir-ne també de no tan bona. Hi ha de tot en el món de les lletres, en totes les llengues.
ResponEliminaUna abraçada.
Lo Pep, Marta, Eulàlia, Anna, Eva, Galderich, Jordicine i Tonina, gràcies per a visita.
ResponEliminaBuffff He escrit un missatge llarguíssim, pero quelcom ha fallat, i s'ha borrat i no publicat, i ostres, no tnc forces de tornar-hi ara... Res, esic d'acord amb tu, en el què dius. Estic segur, que si mirem estadísticament, tenim dades de publicació normals.
ResponEliminaUna abaçada
D'acord amb tu Mireia, i molt d'acord amb en galderich. El número de bons escriptors per habitant deu ser estable en totes les cultures. Hi ha molts angloparlants , o sigui que seria llògic que hi haguésun numero elevat de bons escriptors en anglès. Hi ha pocs catalanoparlants, o sigui que el numero d'escriptors bons en aquesta llengua no pot ser astronòmic.
ResponEliminaI si, costa llegir critiques dolentes, en general els critics locals no es volen mullar amb els escriptors locals i es mantenen les capelletes. A vegades, quan llegeixo alguna crítica, penso que el crític no s'ha llegit el llibre.
Jo també penso que la ràtio de bons escriptors és més o menys igual a totes les llengües. Aquí , com a tot arreu, tenim gent dolenta, gent normaleta (no m'agrada la paraula mediocre) . gent bona i gent boníssima. Com a totes bandes i si volem ser un país normal d'una vegada hem d'aprendre a que els crítics han de fer de crítics i que si algun autor no és bo, doncs això.. Sense complexes, però allò bo tampoc. No es val dir que si algú publica en català no pot ser tant o més bo que algú que ho fa en una llengua majoritària.
ResponEliminaI paro d'enrotllar-me!
hola mireia,
ResponEliminaafortunadament les idees, els conceptes, les emocions, les històries, els contes, les opinions, les... es poden expresar en totes les llengües, fins i tot en les menys parlades -i/o escrites. I per això qualsevol llengua serveix per a escriure, raonar, explicar, inspirar, suggerir, construir...
Qui critica una literatura pel tamany de la població que la usa o la parla té un problema greu -de capitalisme, d'ignorància, de prepotència, d'inseguretat, d'enveja, d'estupidesa...-.
Quan jo era jove i prometia -ups! ;) hi havia una enganxina que corrie per les aules de la facultat que deia: "A qui li sembla mal que es parle, s'escriga i es pense en català, és el mateix a qui li sembla mal que es parle, s'escriga i es pense". No sé perquè aquesta frase m'ha vingut al cap quan he llegit el teu post... :))
I el català és una gran llengua, ni més ni menys que les altres, que ens permet organitzar aquest caos que ens envolta!! Salut!
Anzili ja m'ha passata a mi algun cop això, ja, però gràcies per tornar a escriure. Viuillegeix, Mireia i German, gràcies per la visita
ResponEliminaTenim la sort de tenir una llengua molt literària que ha donat i dóna grans obres. Reivindiquem-les tal com ho fem amb les forànies i reivindiquem la feina ben feta.
ResponEliminaPer què quan parlem de creació literària en català no parlem de la variant demogràfica?
ResponEliminaEstic bastant d'acord amb el que comentes. Jo també crec que la nostra literatura té bons escriptors i escriptors no tan bons (per ser suau) igual que qualsevol altra literatura. Sobre el tema de les enveges, és cert que en general som envejosos de mena, però a vegades aquest punt d'enveja, ben canalitzat, pot ser positiu! Bones reflexions!!!
ResponEliminaL'espolsada, Josep i Ma-poc, gràcies per la visita
ResponEliminaPotser el que ve de fora ens sembla més bo i millor perquè també se li dóna més publicitat que als d'aquí i als que ho fan en català encara menys. I és una pena perquè aquí tenim gent que val molt la pena però que si no investigues una mica, els medis informen molt poc.
ResponEliminaGràcies per passar pel racó, Caterina
ResponEliminaCom deia l'Eulàlia, fa no massa que parlava d'això al blog i he de dir que estic totalment d'acord amb tu. Pel qeu veig als comentaris, sort que som uns quants els qui encara tenim les coses clares! :-)
ResponEliminaGràcies per l'opinió SM
ResponElimina