Generalment sempre diem que val més llegir el llibre que la pel·lícula, però recordo que quan vaig sortir del cinema (fa ja 7 o 8 anys) després de veure EL PIANISTA em vaig dir: si la pel·lícula es basa en algun llibre (cosa que ara mateix no recordo), no el vull llegir.
Sí, com us ho dic, em va agradar tant la pel·lícula que em vaig estimar més no saber si hi havia una novel.la al darrera.
El pianista jueu Spilman i la seva família es veuen obligats a deixar la seva llar. El protagonista es guanya la vida tocant el piano a un restaurant d'un altre jueu, però els esdeveniments van complicant-se a poc a poc...
Té alguna seqüència d'aquelles que fan que et plantegis si , de vegades, no deu ser veritat que una imatge val més que mil paraules (i us ho dic jo que sóc una lectora empedreïda, una apassionada de la literatura!!!)
És una d'aquelles pel·lícules que focalitza la nostra atenció en els aspectes realment "observables" , deixant a un costat qualsevol pretensió transitiva de l'autor-director (que, per mi, és el que fa que altres pel·lícules que se centren en fets històrics reals siguin més fluixes). A EL PIANISTA la "ideologia" no és l'origen del film, sinó el "resultat final" de la mera existència de l'obra, un pur efecte del sentit, una simple imatge que el text projecta cap a l'exterior i que fa que sigui una delícia de pel·lícula.