LA FOTOGRAFIA COM A SUBGÈNERE LITERARI

Una de les coses que més m'agradaven de l'època en què l'Iñaki Gabilondo presentava les notícies de Quatro era la foto amb què acabava l'espai informatiu.

Vagi per davant que de fotografia no en tinc ni idea, però crec que últimament hi ha una generació de fotògrafs que busquen el sentit d'un món "caòtic", (tot i que de vegades, quan hi ha tragèdies humanes, no deixa de ser el món real que en queda després de les catàstrofes!!).

Aquests autors tinc la impressió que no només busquen retratar el món, també busquen expressar els seus sentiments, les seves pròpies emocions. Això fa que les seves fotografies estiguin relacionades amb el concepte de la imatge com a document d'un espai i d'un moment, i que posin l'esforç en mirar cap enfora i també cap endins, una fotografia, al capdavall, d'autor, lírica, en primera persona, i que ens aporta alguna cosa més que una simple visió que només requerís uns ulls passius.
Fotos que, en definitiva, parlen tant o més que la narrativa o la poesia!

I AQUEST, EN QUIN EQUIP JUGA?

He llegit molts cops en articles allò de "tenim gairebé més escriptors que lectors", "més de la meitat del que és publica és prescindible", "ens pensem que per publicar i publicar narrativa en català ens autoenganyem i acabem creient-nos que tenim uns narradors de primera línia"... etc, etc, etc.

Jo, però, he decidit fer-li la volta a aquestes idees tan pessimistes. No dic que en els darrers anys no hi hagi hagut un excés de publicacions (amb un tant per cent d'obres "prescindibles" que jo no sabria quantificar ni sóc qui per fer-ho), però d'aquí a afirmar que "gairebé tot allò que es publica és fluix i és prescindible"...

Potser el fet de tenir una cultura tan perseguida durant anys i panys ens ha fet mirar-nos una mica el melic, sí, però no deu ser tot tan negatiu quan de tant en tant descobreixo narradors punyents amb noms que, després els comento a gent que llegeix molt i em diuen "tan bé dius que escriu? Doncs jo no l'havia sentit nomenar mai, aquest escriptor!?"

En algunes d'aquelles converses en què es comenten llibres llegits he tret el nom de Vicent Usó, i tothom ha fet cara de "aquest és escriptor?". Doncs bé, ho és, i FORÇA BO. Ha estat dos cops finalista del Premi Sant Jordi (s'ha dit molts cops que la novel·la finalista és la bona - la guanyadora sol ser per algun mediàtic que n'asseguri milers de vendes- i no seré pas jo qui ho negui!!).
He llegit
EL MÚSIC DEL BULEVARD ROSSINI i puc dir que és una d'aquelles novel·les impregnada de saviesa lectora -es nota que darrere hi ha un escriptor que llegeix molt-, de brevetat intensa, de domini descriptiu i d'erudició narrativa destil·lada per la sensibilitat. Un escriptor de raça, en definitiva, de qui molts dels que sí que coneixem (per ser a TOTHORA als mitjans de comunicació) en podrien aprendre.

I també puc dir coses molt positives d'ESPERANÇA CAMPS o de Joan Daniel Bezsonoff (aquest potser més conegut), un autor que crec que destaca per la seva immensa capacitat de definir amb claredat posicions reveladores respecte als fets que narra.

I em fa especial il·lusió destacar aquests tres escriptors perquè, a més a més, cap és català (un valencià, una menorquina i un francès), i així es fa evident que l'article no té com a objectiu llençar a l'aire que els escriptors catalans són els millors només pel fet de ser catalans (cap dels tres ho és), sinó que, potser sí que hi ha hagut una eclosió abusiva de publicacions, però aquest fet no treu que hi hagi escriptors que escriuen EN CATALÀ (siguin de Catalunya o d'algun altre indret del domini lingüístic de la llengua catalana) i ho fan força bé, encara que algú ens miri amb cara de "en quin equip dius que hi juga, aquest Bezsonoff?"