SOBRE EL MERCAT DE LA CREACIÓ LITERÀRIA EN CATALÀ

Darrerament he llegit alguns articles (a blogs i a premsa), de gent que es queixa pel fet que som una cultura "petita" (entenent com a petita que tenim una llengua no majoritària), però que tenim molts escriptors. Alguns fins i tot afirmen que gairebé hi ha tants escriptors com lectors.

Porto uns dies meditant sobre el tema. En primer lloc he de dir que no els hi falta raó quan dieuen que sovint ens mirem massa el melic. Però, un cop reconegut aquest fet, m'agradaria que quedés clar que la postura contrària crec que NO ÉS JUSTA: ni una obra ha d'estar necessàriament bé només pel fet d'estar escrita en la nostra llengua (com si adulant tota la creació literària ja penséssim que tenim el futur garantit), ni tot està malament i només es fa que publicar nyaps.

Com gairebé sempre, hi ha un punt a mig camí. A mi em sembla que hi ha gent que escriu en català i que ho fa molt dignament i que, en el fons (i ho sento però ho veig així) vivim en un país on hi ha moltes enveges (jo mateixa envejo els escriptors que escriuen bé, jo mai no he estat capaç ni d'escriure un conte, envejo les models que tenen aquell tipàs, envejo...). El que passa és que a alguns no ens sap greu reconèixer que l'èsser humà és envejós (jo sóc la primera envejosa) i d'altres "canalitzen les seves frustacions" dient que gran part del que es publica és del tot prescindible (curiosament els més pessimistes sempre són escriptors), i acaben l'article dient que preparen una nova novel·la. Hem de suposar, clar, que aquesta novel·la que preparen entra dins de la minoria d'obres que es publiquen i que valen la pena...

I un apunt més. Els escriptors que gaudeixen de reconeixement en els cercles literaris (ara els blogs ja en formem part també, d'aquests cercles literaris), solen malparlar ben poc de la resta d'escriptors. Suposo que el que fan és dedicar el temps a escriure. Només em queda agrair-los a aquests últims que creiïn literatura de qualitat, que no ho vegin tot tan magre i, sobretot, que no diguin que el que esriuen els altres és prescindible.

QUAN LA POESIA ESDEVÉ PROSA

L'Eduard Márquez és un dels meus escriptors favorits. El vaig descobrir gràcies a la blogsfera (aquí), i he de dir que en els seus llibres hi trobo tot allò que necessito que m'aporti una bona novel.la: tria acurada dels mots, una musicalitat en el ritme narratiu i una prosa poètica d'alt nivell.

L'argument d'aquesta novel.la és senzill (ja vam debatir en la ressenya d'ULLS VERDS sobre la importància de l'argument, i per a mi és secundari): una ciutat assetjada per una guerra - no es diu en cap moment quina és, però els diferents elements ens fan pensar en Sarajevo-.

Tota la trama es desenvolupa amb un nexe comú: la música, que simbolitza la llibertat i la capacitat d'autoexpressar-se com a individu per part de l'ésser humà. Així, el concert d'Andreas Hymer en la seva ciutat en un moment en què es troba gairebé en ruines, és una reivindicació de l'ànsia vital que tenen les persones fins i tot en els moments més tràgics.

Espero que la història de la literatura catalana sigui prou "agraïda" i justa amb els escriptors que, com l'Eduard Màrquez, es preocupen per escriure amb una tria tan acurada de tots i cadascun dels mots que basteixen una novel.la.

És una novel.la excel·lent.