PERÍODE DE REFLEXIÓ

El racó s'agafa un temps per reflexionar.

Alguns problemes familiars m'estan afectant força a nivell emocional i ara mateix no em veig amb cor d'actualitzar el blog com caldria, així que és millor tancar-lo.

Com que no deixo de llegir (això sí que MAI), espero que l'aturada sigui momentània i que quan em trobi més animada tingui encara coses per explicar i llibres i pel.lícules per comentar.

Una abraçada a tothom.

MÉS RELECTURES: EL QUADERN GRIS

Amb aquest "bon costum" que he agafat de combinar lectura i relectura, fa uns dies que he començat a rellegir EL QUADERN GRIS.

Com és ben sabut, no és un dietari autèntic, sinó més aviat un dietari "literari" que serveix a Pla per presentar el text.

El text que obre el llibre ens descriu una escena familiar, -un dinar- en la qual no es produeix cap expressió sentimental. El seu pare "menja en silenci", estat que Pla qualifica de normal -més endavant ens diu que "tenir una educació familiar desproveïda de frases convencionals i de la literatura que sol flotar sobre la llum del menjador" ha sigut "una fortuna". L'antisementalisme crec que, tot i no ser una característica de les que la crítica més n'ha parlat, és ben palès durant tota l'obra - i un tret que Pla comparteix de manera molt clara amb Stendhal. Perquè, per mi, hi ha un cert cinisme Stendhalià més que evident des de la primera línia.

Tot i això, el "jo" de l'autor-personatge no pot ser gens ni mica vanitós,i ja des de l'inici ens presenta "l'ordre" com a virtut no solament personal sinó també social.

El dietari permet les descripcions dels paisatges i també donar-los moviment, humanitzar-los -gràcies a la seva relació amb el protagonista-. Quan Pla es troba davant el paisatge, abandona qualsevol dels escepticismes que hagi introduït anteriorment. De fet, el paisatge realista, viu i "humà" serà també un paisatge Antinoucentista.

L'estil de Pla és propi, perquè jo diria que és independent dels estils, de les formes consagrades per la literatura i també existeix independentment de la llengua parlada. Sembla que la intenció de Pla era que les frases no caiguessin -no fossin monòtones-, i per això posa sovint l'element important al final. A més a més, les paraules no poden ser triades ni ordenades ni pel seu so ni pel seu ritme que se'n desprèn -cal suposar que això és així perquè defuig d'allò que H. Bloom anomenava "l'aspecte físic de la llengua".

Un dels aspectes que més destacaria és que cap oració no deixa entreveure la figura ni el to de la que vindrà. El que m'atrapa en la conversa no és el Goethe que parla amb Eckermann de manera, diguem-ne, pedagògica, sinó les reflexions que "salten" per sobre del previsible, amb una combinació de gràcia i enginy que han convertit EL QUADERN GRIS en una de les obres capdavanteres de la literatura catalana del segle XX

RELLEGINT RODOREDA

Darrerament alterno la lectura de novel.les que no he llegit -per fer disminuir la pila de "pendents"- amb les relectures.

Tot just ahir vaig acabar la relectura de LA PLAÇA DEL DIAMANT, una novel.la de la que m'agradaria destacar la força de la veu de la narradora-protagonista sense cap intermediari i la utilització d'una llengua familiar.

El llenguatge jo diria que forneix la novel.la amb viabilitat de "realisme", però, certament, no deixa de ser una convenció considerar com a realista una obra. Entre l'autor i els lectors normalment s'estableix una relació convencional que fa que tots adoptin unes personalitats psicològiques entre les quals sigui possible el diàleg. I això, LA PLAÇA DEL DIAMANT ho fa magistralment: l'expressió amb la qual se'ns presenta la novel.la ens obliga a adoptar una visió "més viva" del contingut, ens obliga a deturar-nos en els mots i a agafar consciència del valor artístic del mitjà de transmissió de l'obra. Rodoreda vol presentar-nos les coses de manera que no ens semblin les coses conegudes "de sempre".

Aquest llenguatge no ens sorprèn per culte, ni per difícil, sinò per tot el contrari: el "col.loquialisme-quotidianisme" és carregat d'implicacions orals i d'elements populars, i és el vehicle que permet de crear els efectes més còmics de la narració.

La novel.la transcorre durant una sèries consecutiva d'anys travessats per la Guerra Civil (o, com en deia no recordo si Joan Sales o Calders, la Guerra INcivil), i està farcida de metàfores inventades que jo diria que no són del tot populars, sinó que tenen un caire refinat i poètic (les al.lusions al pou, a algunes olors ...)

Un altre dels aspectes a destacar és el caràcter directe de la narració, la seva essència oral que he esmentat abans, que l'acosta a allò que la literatura russa anomena com a "skaz", tot i que Rodoreda penso que va aconseguir aquest efecte d'oralitat, amb bon art, únicament amb l'estil (ho dic perquè la novel.la no és introduïda per cap tipus de context explicatiu).

Tal com avancem la lectura no "sentim" els pensaments de la Natàlia a mesura que es van desenvolupant, sinó que escoltem com ens parla, com es queixa: la novel.la ens diu directament allò que la protagonista diu, són les seves paraules allò que la novel.la representa, allò que ÉS.

Aquesta obra mestra de la literatura catalana del segle XX jo m'atreviria a dir que és un plany, on tots els esdeveniments que apareixen són, si no del tot fatídics, almenys presentats amb la força i l'èmfasi a sobre dels aspectes més foscos.

Si algú (encara) no l'ha llegit, que s'animi !!!

ENQUESTA

Avui us proposo que hi digueu la vostra al respecte d'aquesta pregunta:

ESTARÍEU D'ACORD SI LA GENERALITAT DECIDÍS QUE ELS PROFESSORS FOSSIN AUTORITATS PÚBLIQUES ???

Començo conrestant jo: SÍ.

Sé que la base de tota millora social no rau mai en la repressió (entenent per repressió que un noi/noia potser tindria més respecte als professors per les "represàlies" jurídiques que no pas per convenciment propi i, per tant, hi intervindria el factor coercitiu), i que potser alguns ho titllareu d'anacrònic, de propi d'èpoques passades, etc, etc. Però jo ho tinc clar: JA N'HI HA PROU !!!! Tant m'és si sembla una mesura poc "progre", o comencem a tallar de soca-rel (i després ja "posarem mesures perquè l'educació serveixi per millorar la societat mitjançant el diàleg i no amb normes i lleis repressives bla, bla, bla, bla bla"), o aquí tot sembla ja can seixanta !!!


Ho veig així de clar i català.

EL SECRETO DE VERA DRAKE

L'any passat, a causa d'una reforma de la llei de l'avortament, segur que tots vam tenir en boca el tema en alguna conversa familiar o amb els amics. La veritat és que no em pronuniciaré sobre el tema, però sí que us vull recomanar aquesta pel.lícula.

L'acció transcorre a Londres, a la dècada dels 50. Vera Drake pertany a una família mitjana que, aparentment, porta una vida "normal". Però ella, sense que cap membre de la seva família en sigui conscient, ajuda a avortar a dones que l'hi demanen. Tot s'esdevé amb normalitat fins que una jove ha d'anar a l'hospital...

El primer que vull dir és que la interpretació de l'actriu principal és MAGISTRAL, no us perdeu la cara que fa quan la policia la interroga.

En un moment en què la nostra societat ha hagut de posicionar-se sobre aquest aspecte, penso que pot resultar interessant veure els tombs melodramàtics d'aquesta pel.li, que a molts espectadors els poden resultar contradictoris des del punt de vista emocional.

Tant el fet de centrar diferents debats ètics-morals com el d'equilibrar les diferents postures donen forma al desenvolupament de la història per a l'espectador, i tant el morbo com la "moraleja" es subordinen a la causalitat narrativa de la pel.lícula, cosa que , al meu entendre, la converteixen en una gran pel-lícula, la narració de la qual és totalment fiable, ja que possibilita que les hipòtesis es disposin en ordre de probabilitat i es redueixein a unes poques alternatives clares i senzilles.

El fil conductor (la tasca que ella fa en el seu dia a dia d'amagat) pot fer que l'exposició inicial cada vegada quedi menys definida, o, pel contrari, pot establir un efecte de "primacia" que ens farà (re)plantejar-nos certes creences, prejudicis etc. Això, i aquesta és la grandesa del cinema i de la literatura, ja dependrà de cadascú...

UN PLAER

Una de les lectures de l'estiu ha estat CALAVERES ATÒNITES (La butxaca) i, la veritat, he de dir que llegir Jesús Moncada és un plaer!

I no es tracta de parlar bé de Jesús Moncada per ser un escriptor de casa, es tracta de reconèixer que és un escriptoràs, una ploma de primer nivell. Pot agradar més o pot agradar menys, però té una habilitat per fer-nos entrar en els microcosmos que narra com ben pocs escriptors saben fer-ho.

Per als qui no l'heu llegit mai, aquesta obra pot ser una bona idea. CAMÍ DE SIRGA és més coneguda, però és una obra molt densa - per a alguns fins i tot feixuga, no és el meu cas, a mi em va agradar molt també- i correu el risc de no connectar-hi a la primera, i seria una llàstima que el primer contacte amb Moncada no fos del tot gratificant. Per això us recomano que comenceu amb CALAVERES ATÒNITES.

L'argument de CALAVERES ATÒNITES és ben senzill: Mallol Fontcalda, jove advocat, busca una destinació laboral a una població tranquil.la que li deixi temps per poder preparar les oposicions a l’administració de justícia.

Ja des del principi, quan puja a l'autobús que l'ha de conduir a aquella població, ens trobem amb un humor intel.ligent que fan que la novel.la sigui d'allò més divertida.

Moltes descripcions, molts fils argumentals són del tot evocatoris. Però què evoquen? La rutina/els esdeveniments d'un poble? L'element humà que hi habita? La incomunicació entre els seus habitants? Els conflictes que tenen?

La realitat, la vida, tal com passa en les obres de Moncada, són travessades per tensions, però també per fets molt còmics, narrats amb una mestria immensa.

Un altre aspecte a destacar és el lèxic, molt ric i dialectal (em refereixo a dialectal-geogràfic, és a dir, típic de la franja, que és d'on era ell). Això, per mi, no ha estat un entrebanc, més bé el contrari, he gaudit molt trobant paraules i expressions que no havia escoltat mai, però sempre hi ha a qui no agrada que hi hagi tant de vocabulari desconegut (alguns d'aquests mots ni tan sols són al diccionari de l'IEC, hauré de buscar-los a l'Alcover!).

Aquest llenguatge carregat d'implicacions orals i d'elements populars és el vehicle que li serveix per crear efectes còmics, i fa minvar la possibilitat d'allunyament dels lectors.

Us la recomano!

EL MÈTODE "ESPE" A TV3

Interrompo les vacances del blog perquè estic indignada.
Els telenotícies de TV3 estan fent que em plantegi on és la línia que separa el dret a la informació i la "propaganda" política.
La veritat és que vaig obrir el blog per parlar de literatura i de cinema, però hem anat agafant confiança i m'agradaria que hi diguéssiu la vostra al voltant d'aquest tema, que em té una mica "cremada".
En els telenotícies de TV3 hem d'assistir A DIARI als passejos que fa el president de la Generalitat.
Així, un dia tenim un publi-reportatge d'un dinar que ha fet amb simpatitzants del seu partit a Vandellós (vagi per davant que, com ja sabeu els que em coneixeu, sóc bastant "apolítica", però aquí el que faig és parlar de la manipulació i, clar, només pot manipular qui té el poder, per tant parlo claríssimament del PSC del sr Montilla) - sense que el sopar en qüestió ens aporti cap dada informativa rellevant, com pogués ser un anunci "estrella" d'aquells que de vegades fan els polítics quan es troben envoltats "dels seus"- un altre dia en tenim un altre on es passeja per una empresa ("a qui la Generalitat va ajudar amb un impuls econòmic important", ens diu la veu en off), i et preguntes, però ON ÉS LA NOTÍCIA? (fins que t'adones que no hi ha notícia, que el reportatge és una mena de lluïment del senyor president ... vinga va, ja només ens falta que surti fent footing o pescant (mare meva que això de la pesca em recorda una altra època!!!)

És normal que el president de la Generalitat surti a la televisió pública autonòmica, però QUAN ESTIGUI JUSTIFICAT, NO? Quan hi hagi una sessió de control parlamentari, quan hi hagi una visita oficial a un altre lloc, una aprovació d'una llei, una declaració en contra del terrorisme... Però el que no pot ser és que surti cada dia PER DECRET. On és la rigorositat que hauria d'haver-hi en el dret a la informació al qual tenim dret constitucionalment?

No és aquest el model Esperanza Aguirre que tan criticàvem??

No s'està convertint "la nostra" en la "del senyor president"??

Quina vergonya que sento de la meva televisió, la que pago amb els impostos, i quina degradació democràtica que vaig percebent, cada vegada en més sectors i en més àmbits socials!!!

Sí, estic emprenyada, però és que no puc pas evitar-ho!

VACANCES

El racó farà vacances fins al setembre.

Estic molt contenta de l'acceptació que ha tingut el blog. Tothom hi ha pogut dir sempre la seva i hem intercanviat moltes opinions, recomanacions...

Espero carregar les piles i poder oferir-vos articles interessants.

Fins aviat i gràcies a tots i a totes

Una lectura d'estiu

Bé, no tinc gaire clar si hi ha llibres per l'estiu i d'altres per l'hivern, però com que jo vaig llegir aquest l'estiu passat -crec recordar que motivada per un comentari que vaig trobar aquí-, he pensat que us en podia fer cinc cèntims.

Segurament no sigui un llibre que passi a la història de la literatura, però recordo que em va agradar. M'atreviria a dir que és una novel.la a mig camí entre la ficció narrativa i la sociologia de ficció: el que vull dir és que és un meravellós retrat de la gent que habita en el carreró d'un barri (El Caire, si no recordo malament)

Enmig de gent que només deixa passar les hores, hi trobem persones ambicioses, gent amb una degradació moral i ètica impressionant que trepitja a tothom, gent que intenta sobreviure com pot (recordo un personatge que es guanya la vida mutilant els captaires perquè facin més pena i així puguin recaptar més diners! Molt bo!) ...

Com no podia ser d'una altra manera, l'amor acaba sent un element important en la novel.la, i una jove es convertirà en l'objecte de desig de tres homes.

Una de les coses que més em va agradar va ser la riquesa de les històries populars orals àrabs que sovint apareixen en alguns diàlegs. I la introspecció d'alguns personatges, un dels pilars mitològics de les cultures aràbigues, encarregada de projectar-se cap a altres principis i de fer entrar Alà en els continus jocs de penediments i de retrets tan típics de tota la humanitat.

Una altra cosa que la novel.la ens mostra amb molt d'encert és l'individualisme ferotge i materialista que gairebé tots tenim interioritzat (cadascu a la seva manera, que ningú no se m'enfadi per aquesta afirmació!). I ho fa amb unes pinzellades magistrals, perquè la MORALITAT ens ve donada indirectament, ja que hi actua sempre un cert distanciament, que basteix una distància entre els fets narrats i els lectors que ens permeten veure-hi amb perspectiva crítica.

Ja us ho he dit, segurament no és una novel.la d'aquelles imprescindibles, però us pot fer passar una bona estona, ara es tracta de buscar un lloc a recer de la calor!!!!

HISTÒRIES NATURALS DE LA PARAULA

Ahir vaig acabar de llegir aquest recull de textos-articles de Jesús Tuson i de seguida m'he posat a redactar aquest post.

El que més admiro de Jesús Tuson és la seva capacitat per posar a l'abast de qualsevol lector els seus coneixements (inacabables, sempre).

He de dir que algun dels seus llibres potser és una mica farragós per a la gent que no li interessi la lingüística, però aquest no és el cas d'Històries naturals de la paraula.

En aquest llibre ens explica una sèrie d'anècdotes (inventades, algunes, potser??) que no fan més que ironitzar al voltant dels prejudicis lingüistics i que insinuen un tema que habitualment apareix sempre en els seus llibres: LA DEFENSA DE LA PLURALITAT LINGÜÍSTICA.

Aprofita per endinsar-se en l'apassionant món dels eufemismes, els bilingüismes, els tabús... (Sempre que pot posa exemples, alguns d'ells són boníssims. Ens n'explica un d'un diari nord-americà que, per parlar de l'inici d'una guerra, va titular la notícia Un inseriment vertical abans de l'albada

Un cop més, Jesús Tuson ens ofereix un llibre molt recomanable, entretingut i de lectura senzilla.

DES DE MADRID...

He trobat això en un blog amic i m'he quedat glaçada.

És un lingüista madrileny!!! Quin goig trobar algú del territori de l'Esperanza Aguirre, Losantos etc, etc, etc que tingui un mínim de sentit comú. Si és que de vegades no fa falta res més que això, una mica de sentit comú.

Si teniu sis minuts més aquí n'hi ha un altre, val la pena escoltar-lo:

UNA MICA DE CINEMA MODERN

Perquè ningú no digui que només parlo de clàssics, aquí teniu una escena d'una pel.li del 1997, EL INDOMABLE WILL HUNTING.
L'escena només dura 2:33, us aconsello que la veieu.
El post és curt perquè crec que sobren les paraules...

EL CINEMA CLÀSSIC

Darrerament m'ha entrat la mania de veure cinema clàssic. Devoro cinema antic amb una facilitat que em sorprèn a mi mateixa, i m'agradaria fer cinc cèntims d'algunes reflexions que em volten pel cap.
Havia llegit no sé pas per on que les teories "il.lusionistes" ens assignen als espectadors un paper PASSIU -sense cap exigència d'aptituds, de memòria, de comprovació d'hipòtesis...-.
Doncs bé, crec que és evident que les pel·lícules clàssiques requereixen algunes activitats per part de l'espectador. Seguir la història de gran part d'aquestes pel·lícules és com anar omplint espais en blanc, i alhora que projectem moviment sobre el pas de les escenes anem fent-hi hipòtesis , realitzant deduccions ... En definitiva, hem de cooperar en la "construcció de la pel·lícula".
I és en aquestes tasques que se'ns assignen com a espectadors on penso que "abandonem" part de les il·lusions que normalment posem quan veiem cinema més modern.
Tot això ha fet que hagi anat descobrint que el paper que tinc com a espectadora, en el cinema clàssic, és com una mena de fascinació, resultat d'una comprovació d'hipòtesis que em demanen (a crits !) que surti a retrobar-me amb la trama.
No sé, suposo que són fases, èpoques, el que sigui, però ara mateix fins i tot us puc dir que no porto cap llibre entre mans, de tant capficada com estic amb el cinema !!!

Una de les coses que he anat aprenent des que tinc el blog és a no parlar amb gaire entusiasme de cap llibre ni pel·lícula, així que us deixo un nom sense fer-ne cap comentari: MATAR A UN RUISEÑOR.

Nota: si la veieu i us agrada podeu dir-ho, eh!!! Que quan no us ha agradat alguna recomanació que he fet "ben a gust que us heu quedat amb les crítiques" je, je, je (I jo contenta que establim un debat, clar, però si de tant en tant em doneu el vistiplau també em ve molt bé!!!)

SOBRE EL MERCAT DE LA CREACIÓ LITERÀRIA EN CATALÀ

Darrerament he llegit alguns articles (a blogs i a premsa), de gent que es queixa pel fet que som una cultura "petita" (entenent com a petita que tenim una llengua no majoritària), però que tenim molts escriptors. Alguns fins i tot afirmen que gairebé hi ha tants escriptors com lectors.

Porto uns dies meditant sobre el tema. En primer lloc he de dir que no els hi falta raó quan dieuen que sovint ens mirem massa el melic. Però, un cop reconegut aquest fet, m'agradaria que quedés clar que la postura contrària crec que NO ÉS JUSTA: ni una obra ha d'estar necessàriament bé només pel fet d'estar escrita en la nostra llengua (com si adulant tota la creació literària ja penséssim que tenim el futur garantit), ni tot està malament i només es fa que publicar nyaps.

Com gairebé sempre, hi ha un punt a mig camí. A mi em sembla que hi ha gent que escriu en català i que ho fa molt dignament i que, en el fons (i ho sento però ho veig així) vivim en un país on hi ha moltes enveges (jo mateixa envejo els escriptors que escriuen bé, jo mai no he estat capaç ni d'escriure un conte, envejo les models que tenen aquell tipàs, envejo...). El que passa és que a alguns no ens sap greu reconèixer que l'èsser humà és envejós (jo sóc la primera envejosa) i d'altres "canalitzen les seves frustacions" dient que gran part del que es publica és del tot prescindible (curiosament els més pessimistes sempre són escriptors), i acaben l'article dient que preparen una nova novel·la. Hem de suposar, clar, que aquesta novel·la que preparen entra dins de la minoria d'obres que es publiquen i que valen la pena...

I un apunt més. Els escriptors que gaudeixen de reconeixement en els cercles literaris (ara els blogs ja en formem part també, d'aquests cercles literaris), solen malparlar ben poc de la resta d'escriptors. Suposo que el que fan és dedicar el temps a escriure. Només em queda agrair-los a aquests últims que creiïn literatura de qualitat, que no ho vegin tot tan magre i, sobretot, que no diguin que el que esriuen els altres és prescindible.

QUAN LA POESIA ESDEVÉ PROSA

L'Eduard Márquez és un dels meus escriptors favorits. El vaig descobrir gràcies a la blogsfera (aquí), i he de dir que en els seus llibres hi trobo tot allò que necessito que m'aporti una bona novel.la: tria acurada dels mots, una musicalitat en el ritme narratiu i una prosa poètica d'alt nivell.

L'argument d'aquesta novel.la és senzill (ja vam debatir en la ressenya d'ULLS VERDS sobre la importància de l'argument, i per a mi és secundari): una ciutat assetjada per una guerra - no es diu en cap moment quina és, però els diferents elements ens fan pensar en Sarajevo-.

Tota la trama es desenvolupa amb un nexe comú: la música, que simbolitza la llibertat i la capacitat d'autoexpressar-se com a individu per part de l'ésser humà. Així, el concert d'Andreas Hymer en la seva ciutat en un moment en què es troba gairebé en ruines, és una reivindicació de l'ànsia vital que tenen les persones fins i tot en els moments més tràgics.

Espero que la història de la literatura catalana sigui prou "agraïda" i justa amb els escriptors que, com l'Eduard Màrquez, es preocupen per escriure amb una tria tan acurada de tots i cadascun dels mots que basteixen una novel.la.

És una novel.la excel·lent.

PLANTA CUARTA

Una altra pel.lícula que em va agradar força. El seu director és l'Antonio Mercero, injustament encasellat per sempre com "el director de verano Azul".
El mèrit de la pel.lícula és la magistral combinació que fa de drama i humor.

Tracta un tema tan delicat com el càncer, inserit en algunes seqüències on se'ns escapa el riure. I crec que això és possible perquè, com les partitures de l'òpera, la pel.lícula entra en un sistema de narració dotat d'un cert grau de consciència d'ell mateix, un bon nivell de coneixement (del patiment de les famílies) i un grau de comunicativitat amb l'espectador molt important.

Una de les coses que més em va agradar va ser que té poques seqüències amb un punt de vista subjectiu - d'informació impresa que llegeixen els personatges-, ja que gran part del fil temàtic l'extraiem d'un sistema de referència més aviat objectiu, i aquest detall, com que es tracta d'una malaltia molt delicada, em va semblar molt digne.
Una pel.lícula molt recomanable.

LITRATURA DE LA BONA A CASA

http://www.columnaedicions.cat/docroot/grup62/includes/llibres/fitxers/10635/ullsverds100.jpg

Començo el post dient que S'HA DE TENIR LLIBRETER! El meu, el de confiança, em va recomanar aquesta novel.la, i l'experiència ha estat molt gratificant.

Quan la vaig acabar vaig tenir de seguida la sensació que havia llegit una novel.la magnífica, d'aquelles que et deixen uns dies pensant en el protagonista.

La Sandra i la Bajoqueta se'm van avançar(a sota us deixo l'enllaç de la seva ressenya) així que he decidit no aprofundir gaire en aspectes concrets: sovint passa que si els lectors depositem moltes expectatives quan l'hem llegida pensem que no n'hi havia per tant, així que faré reflexions globals.

Fa anys a una escriptora de renom li vaig escoltar que les grans novel.les es caracteritzen pels petits detalls. Doncs bé, ULLS VERDS es troba farcida de petits detalls. Són detalls que ajuden a que la realitat ficcional es descompongui als ulls del lector/a, fins a l'extensió del seu propi impuls. La novel.la pretén per al seu protagonista una educació dels seus sentiments, de les seves inquietuds com a persona, cosa que fa que el lector/a tingui de què patir i què compartir.

El domini de la tècnica narrativa crec que se'ns ofereix en el contrast entre la mediocritat general de la societat que (ètica i moral), extensiva al món quotidià del protagonista, i la reserva on hi ha les tensions dramàtiques: com la germana del protagonista és capaç d'aconseguir que la seva filla prefereixi viure amb ella, la seva tia, que no pas amb els seus pares, per exemple.

Ja us vaig avançar el tipus de literatura que més em fa gaudir: quella on hi ha intercomunicació. Doncs bé, prepareu un llapis perquè Marc Pallarès, com en Pessoa, o com el nostre Eduard Márquez, va regalant-nos frases sensacionals, que us faran rellegir alguns paràgrafs amb molta fruïció.

Faré només un apunt sobre el final: tal com diu la ressenya de la Sandra els darrers capítols són literatura de la bona, amb una tria ben acurada de cada mot i, argumentalment, a la manera de Goethe, un pont entre l'ideal pur que sentim en la joventut i la passió que sempre pensem que s'ha clos en la maduresa.

Arriba Sant Jordi i molt sovint acabem per caure en el regal fàcil (l'obra mediàtica de torn), i després comprovem que aquell llibre queda oblidat. doncs bé, si regaleu aquest llibre crec que l'encertareu!!! Els bons lectors gaudiran d'un domini del català brutal i d'una prosa que meravella, i els "lectors menys avesats" jo crec que hi trobaran unes anàlisis de les relacions entre els humans molt engrescadores.

Sobre el domini del català de l'autor us he de confessar una cosa: jo volia estudiar filologia, però a casa em van dir que "em moriria de gana" (i, clar, em va tocar estudiar una carrera amb més sortida), així que quan trobo una novel.la amb aquesta capacitat d'expressió m'emociono (amb en Moncada em passa, per exemple).

En fi, només em queda concloure que és un goig trobar literatura d'aquest nivell a casa nostra!!!

Us deixo l'enllaç de la ressenya de la Sandra i la Bajoqueta:

http://terradellibres.blogspot.com/2009/03/ulls-verds-marc-pallares.html

A causa d'un petit problema familiar, crec que estaré un parell de setmanes sense poder actualitzar el blog, però quan tingui algun minut solt llegiré i deixaré petjada en els vostres. Fins aviat

SOBRE LA TELEVISIÓ

Entre ressenya i ressenya crec que vindrà bé algun tema extraliterari. Avui us proposo una reflexió sobre la televisió.

Quan se li pregunta a la gent per què veu la tele sol oferir respostes poc concises "perquè és divertida", "perquè hi tinc costum" ... Són explicacions poc raonades, i posen de manifest el desconeixement que molt sovint tenim sobre nosaltres mateixos, tant del nostre comportament general com del nostre com a receptors de comunicació.

Jo crec que l'eficàcia socialitzadora de la televisió es basa en bona mesura en aquest desconeixement. Els especialistes en comunicació (sobretot els publicistes) m'atreviria a dir que saben més de nosaltres que nosaltres mateixos. I en aquest avantatge -els seus coneixements i e desconeixement dels receptors- en basen l'eficàcia del mitjà.

No sé on vaig llegir que un professor de comunicació d'una universitat americana va dur a terme un experiment: va preguntar a centenars de persones què consideraven que era important en el cafè. Entre els factors esmentats pels entrevistats hi havia l'aroma, el cos, la consistència, la frescor i el preu.

Al seu laboratori va fer que hi preparessin un cafè que contenia totes aquestes qualitats, però era incolor. Era un cafè més pur que el que es ven. En canvi, la majoria de gent a qui el va oferir per tastar-lo EL VA REBUTJAR, perquè, a diferència del cafè "habitual", no tenia color.

El color no havia estat esmentat per cap persona com a element d'importància!!!

Si apliquem l'anècdota a la reflexió que vull fer sobre la televisió podríem dir que la major poart dels espectadors no són conscients del motiu pel qual els atrau. Jo suposo que agrada, fonamentalment, perquè conta històries, perquè és el regne de la fabulació. I els relats fascinen perquè, a més a més de satisfer necessitats de fabulació i fantasia, incideixen en l'àmbit de les emocions, les activen i les orten cap al punt més elevat d'intensitat.

Què en penseu?

VIDA PRIVADA (J M de sagarra)

Som una societat que lloem molt els nostres clàssics però que penso que els llegim ben poc. És per això que, l'estiu passat, vaig decidir llegir-me VIDA PRIVADA.

No és una obra fàcil, i per això no puc recomanar-la a tothom. L'objectiu de Sagarra no sembla que fos estructurar la novel.la a l'estil "clàssic", ja que es tracta d'una enumeració de fets diversos i d'anècdotes tèrboles sense cap mena de coherència interna -ben trenats, això sí.

Els persobatges apareixen i s'esvaeixen segons l'interès que sagarra té en cada moment, i la novel.la ni tan sols té un protagonista. per això no és ben bé una novel.la, més bé és un text que ens mostra una acció sense nucli-nus-desenllaç, una acció que creix i es desenvolupa d'una manera "biològica": com una mena de reportatges dels esdeveniments socials de la barcelona de l'època.

A mi la manera d'expressar-se de sagarra em va agradar. Ho aniré ampliant en els propers posts, però per mi la MANERA d'escriure és molt important en literatura. La que més "m'omple" és aquella que em fa "recular", que em fa aturar-me per rellegir-me paràgrafs - o simples frases-, perquè crec que quan et passa això amb una novel.la és perquè hi ha INTERCOMUNICACIÓ entre el text i jo.

és per això que em declaro admiradora, per exemple, de l'Eduard Màrquez -un gran, gran ,gran escriptor-. o del mestre Saramago, i és per això que la setmana que ve us parlaré d'una novel.la que he llegit fa poc, perquè també respon a aquest patró de literatura on jo hi formo part de l'acte comunicatiu -és a dir, aquella literatura on els lectors no som un agent "passiu".

Com diu en Biel (blog Tinta Xinesa), VIDA PRIVADA quedarà amorrada al piló dels llibres que vaig llegir l'estiu passat a l'ombra del meu hàbitat estiuenc.

Ah! i a tots els qui passeu pel racó de la solsida que no se us oblidi aconsellar novel.les, jo gràcies al LLEGEIXES O QUÈ vaig descobrir l'Eduard Màrquez!!!

L'ESCOLA

Segon post, i encara no m’he animat a fer cap ressenya literària. Però és que avui, ja que vaig començar parlant de cinema i d'escola, vull parlar una mica més de l'estament educatiu.

Sembla que tots els problemes de la societat els ha d’arreglar l’escola: que fa falta treballar el tema de l’educació vial, tasca per a l’escola; i què es pot fer per conscienciar del problema de la violència de gènere, doncs que se n’ocupi l’escola; i de…?

La transmissió de valors és consubstancial a qualsevol societat. Les vies per dur-les a terme són moltes i diverses. Amb tot, la família i l’escola suposo que són els dos pilars bàsics en aquest entramat a través del qual pretenem formar ciutadans/es lliures i crítics, capaços d’enfrontar-se a un món en canvi continu.

Pel que m’explica una amiga que és mestra, en la tasca dels docents la interrelació amb l’alumnat és un factor important, que condiciona la transmissió de continguts. Per tant, amb la manera de fer que té cada docent, està exportant un model determinat de veure la vida més enllà de la matèria que imparteix (llengua, matemàtiques , història …). I això, en els moments actuals, en els quals sembla que fan fallida una sèrie de valors com ara el respecte, la tolerància o l’esforç, no és poca cosa.

I, si a més a més, hi afegim que si mirem les dades aquestes continuen dient que no s’hi dediquen els recursos suficients… (sembla que continuem a la cua en inversió educativa!)

Com a persona apassionada a la literatura vull fer una mínima aportació al món de l’escola: Convido als estaments docents a potenciar que el jovent creixi amb els referents positius que té la literatura. Ja ho deia Joan Fuster, tot referint-se a l’amor: “les pel.lícules i les narracions amoroses constitueixen l’”educació sentimental” de la majoria dels joves”

És una afirmació que avui encara podem subscriure i fins i tot fer extensiva més enllà de l’àmbit estrictament sentimental.

L’educació pot, en definitiva, aprofitar els exemples que la literatura ens aporta, perquè és des del coneixement d’allò que ens envolta des d’on som capaços de fer l’anàlisi i l’autocrítica, i pot incidir introduint-hi els canvis que es considerin necessaris amb l’objectiu d’aconseguir un món que considerem millor.

Sé que des de la llotja el futbol es veu molt bé, però he pensat fer aquesta cosnsideració personal al tema.

I vosaltres, què en penseu?...

LA LENGUA DE LAS MARIPOSAS

He encetat el blog amb la il·lusió de parlar de literatura, però ara m'hi trobo amb ganes de parlar-vos de LA LENGUA DE LAS MARIPOSAS, pel.lícula dirigida per Jose Luis Cuerda.
En les societats , que es troben en canvis constants, se'ns plantegen cada dia reptes nous, que hem d'afrontar en el treball, en les relacions familiars etc, i que fan de L'ESCOLA (avui potser és un dia delicat perquè els mestres i professors fab vaga) un espai de reflexió i la recerca de solucions a aquestes situacions.
La pel.lícula, tot i basar-se en l'època de la preguerra civil, ja ens mostra una escletxa d'aquest paper que sembla que la societat li ha reservat a l'escola. El mestre i un alumne inicien una relació molt especial, que els esdeveniments històrics del moment en què es contextualitza la pel.lícula faran trontollar (la darrera escena és una de les més colpidores que he vist mai).
Un dels aspectes més destacables de la pel·lícula és que crec que no empra la motivació artística de forma constant al llarg de la pel·lícula, ni mostra els típics mecanismes audiovisuals repeteidament i sistemàticament, sinó que fa predominar la motivació compositiva en benefici de la causalitat de la trama (que un mestre pot ensenyar les grnadeses i les petiteses a un alumne).
A més a més del magnífic guió del recentment desaparegut Azcona, una de les principals virtuts d'aquest gran film és que ens permet pensar en un estil cinematogràfic col·lectiu no de forma monolítica, sinó com un sistema de forces específiques en constant interacció dinàmica: com percep el món el nen després de contrastar la visió del mestre i la de casa seva, com rep els missatges de la societat etc.
És una pel.licula que us recomano a tots, i que cada vegada que la veig m'ensenya petits detalls que se m'havien passat per alt.
sovint diem que una pel·lícula, si ehem llegit el llibre, ens decep, en aquest cas la pel·lícula em va agradar tant que no m0he atrevit a llegiur el llibre!

Altres pel·lícules que tenen l'educació com a elemnt principal:
- Ser i tenir (ettre et avoir).
- Tot comença avui (ça commence ajord'hui)
- Els nens del paradís.
- Els nens del cor.

BENVINGUTS I BENVINGUDES

Després de molts mesos llegint molts blogs (principalment de literatura), he decidit engegar el meu. Hi aniré escrivint reflexions sobre llibres, pel·lícules i sobre aspectes del dia a dia que em cridin l'atenció. Hi esteu tots i totes convidats i convidades.
Una abraçada