LA FOTOGRAFIA COM A SUBGÈNERE LITERARI

Una de les coses que més m'agradaven de l'època en què l'Iñaki Gabilondo presentava les notícies de Quatro era la foto amb què acabava l'espai informatiu.

Vagi per davant que de fotografia no en tinc ni idea, però crec que últimament hi ha una generació de fotògrafs que busquen el sentit d'un món "caòtic", (tot i que de vegades, quan hi ha tragèdies humanes, no deixa de ser el món real que en queda després de les catàstrofes!!).

Aquests autors tinc la impressió que no només busquen retratar el món, també busquen expressar els seus sentiments, les seves pròpies emocions. Això fa que les seves fotografies estiguin relacionades amb el concepte de la imatge com a document d'un espai i d'un moment, i que posin l'esforç en mirar cap enfora i també cap endins, una fotografia, al capdavall, d'autor, lírica, en primera persona, i que ens aporta alguna cosa més que una simple visió que només requerís uns ulls passius.
Fotos que, en definitiva, parlen tant o més que la narrativa o la poesia!

I AQUEST, EN QUIN EQUIP JUGA?

He llegit molts cops en articles allò de "tenim gairebé més escriptors que lectors", "més de la meitat del que és publica és prescindible", "ens pensem que per publicar i publicar narrativa en català ens autoenganyem i acabem creient-nos que tenim uns narradors de primera línia"... etc, etc, etc.

Jo, però, he decidit fer-li la volta a aquestes idees tan pessimistes. No dic que en els darrers anys no hi hagi hagut un excés de publicacions (amb un tant per cent d'obres "prescindibles" que jo no sabria quantificar ni sóc qui per fer-ho), però d'aquí a afirmar que "gairebé tot allò que es publica és fluix i és prescindible"...

Potser el fet de tenir una cultura tan perseguida durant anys i panys ens ha fet mirar-nos una mica el melic, sí, però no deu ser tot tan negatiu quan de tant en tant descobreixo narradors punyents amb noms que, després els comento a gent que llegeix molt i em diuen "tan bé dius que escriu? Doncs jo no l'havia sentit nomenar mai, aquest escriptor!?"

En algunes d'aquelles converses en què es comenten llibres llegits he tret el nom de Vicent Usó, i tothom ha fet cara de "aquest és escriptor?". Doncs bé, ho és, i FORÇA BO. Ha estat dos cops finalista del Premi Sant Jordi (s'ha dit molts cops que la novel·la finalista és la bona - la guanyadora sol ser per algun mediàtic que n'asseguri milers de vendes- i no seré pas jo qui ho negui!!).
He llegit
EL MÚSIC DEL BULEVARD ROSSINI i puc dir que és una d'aquelles novel·les impregnada de saviesa lectora -es nota que darrere hi ha un escriptor que llegeix molt-, de brevetat intensa, de domini descriptiu i d'erudició narrativa destil·lada per la sensibilitat. Un escriptor de raça, en definitiva, de qui molts dels que sí que coneixem (per ser a TOTHORA als mitjans de comunicació) en podrien aprendre.

I també puc dir coses molt positives d'ESPERANÇA CAMPS o de Joan Daniel Bezsonoff (aquest potser més conegut), un autor que crec que destaca per la seva immensa capacitat de definir amb claredat posicions reveladores respecte als fets que narra.

I em fa especial il·lusió destacar aquests tres escriptors perquè, a més a més, cap és català (un valencià, una menorquina i un francès), i així es fa evident que l'article no té com a objectiu llençar a l'aire que els escriptors catalans són els millors només pel fet de ser catalans (cap dels tres ho és), sinó que, potser sí que hi ha hagut una eclosió abusiva de publicacions, però aquest fet no treu que hi hagi escriptors que escriuen EN CATALÀ (siguin de Catalunya o d'algun altre indret del domini lingüístic de la llengua catalana) i ho fan força bé, encara que algú ens miri amb cara de "en quin equip dius que hi juga, aquest Bezsonoff?"

UNA SENSIBILITAT ESPECIAL

Després d'haver llegit diversos autors japonesos he de dir que crec que tenen una SENSIBILITAT especial, gairebé única.
Tot va començar després de llegir LA CASA DE LES BELLES ADORMIDES, lectura que dec a aquesta ressenya. Diu Yukio Mishima a l'epíleg que és una novel·la "que emet una aroma dolça que s'assembla a la pudor de la fruita passada", jo només puc afegir que és una novel.la fantàstica, en la qual els desitjos del protagonista no s'arriben a consumar mai i on el temps i l'espai ens empresonen, ens embaladeixen, ens deixen eternament hipnotitzats, gràcies a una mena d'atmosfera asfixiant, però que alhora resulta atraient. Una delícia !!!

Com que l'experiència de llegir un escriptor japonès va ser tan gratificant, vaig continuar amb HOGUERAS EN LA LLANURA, una d'aquelles novel·les de les quals no en saps res però que, després d'ensopegar amb ella a la llibreria, decidexes comprar. El fet que fos d'Asteroide també va influir-hi positivament perquè em decantés a comprar-la.
El resultat va ser una altra meravella de novel·la, però, COMPTE, meravella "per a mi", NO m'aventuro a recomanar-la, perquè estic gairebé segura que és d'aquelles que a molts us avorriria (durant pàgines i pàgines és força descriptiva).
És una novel.la amb alguns fragments impactants (canibalisme, per exemple), i on, tot i la mancança d'humanitat que es respira (diríem que cada personatge és poca cosa més que una mena d'acompanyant del personatge que ronda pel costat), acaba produint-se una unió natura-sensibilitat humana que, de ben segur, només pot assolir un autor oriental (en aquest cas Ooka, un escriptor relativament desconegiut.

He quedat fascinada de la capacitat impecable dels japonesos per tractar la condició humana, la força narrativa amb què creen aquells climes tan poètics, gairebé sempre aconseguits amb una sobrietat extrema, i de la força amb la qual arriba a palpitar la vida dels personatges de les seves novel·les.

Però EN VULL MÉS!!! Així que si algú ha llegit alguna novel·la de Yasushi Inoué, Abe kobo, Kenzaburo Oé ... que no dubti d'aconsellar-nos-la.

(P.D: sí, ja ho sé, m'he deixat el Murakami, aquell que quasi tots heu llegit, però és tan "mediàtic" que, a poc a poc, he anat perdent l'interès per llegir-lo)

UN NOU OFICI

Fa cosa de dies vaig sortir de casa una meva cosina "trasbalsada". Resulta que té una filla de 16 anys i se'm va acudir preguntar-li què estudiaria aquest any:

- Faré primer de batxillerat, però no perquè vulgui, sinó perquè m'han obligat.

Fins aquí, tot normal. La sorpresa va venir després quan li vaig preguntar què voia ser:

Vull ser FAMOSA.

Es veu que això ara és una professió. Em va explicar que la seva meta és anar a un Reality i , després, passar a ser "col.laboradora" de televisió. Bé, vaig pensar, ja ens anem entenent, i llavors li vaig dir: "Doncs estudia Periodisme". La seva resposta va ser, simplement IM - PRESIONANTE:

-Periodisme??? Si dona, i què més, 4 o 5 anys de carrera, un màster, haver d'aprendre almenys dos idiomes... i per a què? Per començar treballant a una "merda" (amb tots els respectes, però és la paraula que va gastar ella) de TV local 10 hores al dia per 800E al mes?? Ni parlar-ne, jo vull ser famosa, i després, anant de col.laboradora als programes del cor, 800E serà el que guanyaré en una setmana.

Vagi per davant que, amb el tema del sou, no li falta raó. Però el més preocupant és que es pensi que ser famosa és un ofici.

Fins ara les coses eren a l'inrevés, un feia bé una feina i esdevenia o bé "famós" (si es tracta d'un actor, esportista etc) o bé "conegut a nivell de poble o de barri" (si es tracta d'un lampista o un fuster que fa bé la seva feina i, per tant, és en boca de tothom perquè destaca per fer les coses ben fetes).

L'aparició de nous invents ha anat comportant noves ocupacions laborals (els informàtics, per exemple), i la nova societat que estem construint ha anat creant "treballs" tan curiosos com aquest: TIETA, HO TINC MOLT CLAR, JO VULL SER FAMOSA.

AVANÇAMENT DE LES VACANCES

Avanço les vacances estiuenques del Racó de la Solsida.
Tornaré a l'agost amb més llibres, pel.lis i tot allò que em vingui al cap.

Salutacions a tothom

SÍMPTOMES QUE S'APROPA L'ESTIU

Tots els anys arriba un moment en el qual rellegeixo alguna de les obres del gran Jesús Moncada, i també m'entra la fal·lera de veure pel·lícules d'en K. Loach, i aquest moment m'anuncia que arriben les primeres calors, perquè sempre entro a l'estiu entretinguda amb aquests dos grans creadors d'art.

Ja vaig dir aquí que els qui no hàgiu llegit mai Moncada segurament convindria que comenséssiu amb CALAVERES ATÒNITES o amb EL CAFÈ DE LA GRANOTA.
Jo vaig començar amb CAMÍ DE SIRGA i, si no hagués estat per la insistència d'un bon amic (Oriol, gràcies per no deixar-me que l'abandonés), potser m'hauria "allunyat" d'en Moncada per sempre, perquè s'ha de reconèixer que és un llibre una mica "dens", tot i que, quan li agafes la seguida, ja no pots deixar-lo !!
Poques coses puc aportar que no s'hagin dit ja: descriure els passatges del món Moncadià és com concentrar-se en les pinzellades d'un Cézanne, i la facilitat i naturalitat del seu estil ens transporten a gran velocitat amb molt de goig pels seus llibres.

Fent un rastre per intenret he trobat que gairebé tothom etiqueta K. Loach com a realitzador de "cinema social". Si entenem per cinema social la manera en què aquest director estructura les seves pel·lícules -tant els seus compromisos amb els problemes que tenen els seus personatges com la seva superfície sensible, amb un estil que va disseminant-se al llarg del doble recorregut generatiu del contingut i de l'emoció- hi estic d'acord.
Però he detectat que a molts llocs es pren aquest suposat cinema social com si fos un tipus de cinema poc gratificant, avorrit, poc agraït. No ho comparteixo en absolut, perquè al contrari de tant i tant de cinema basat en una trivial "adulació" a l'espectador, allò que tot el cinema de K. Loach posa en joc és una afirmació del plaer de l'ull, de la seva possibilitat d'unir amb el pegament del sentit l'incessant discòrrer de les imatges, si no heu vist EL VIENTO QUE AGITA LA CEBADA feu-ho, i aleshores ho comprovareu.

AUTORS AMB UN "GANXO" MISTERIÓS

Hi ha escriptors que tens la sensació que et deixen indiferent, que quan acabes alguna de les seves novel.les estàs convençuda que "ni fu ni fa" perquè no et deixen cap mena de senyal. Les acabes i les deses de seguida al prestatge, com si realment res del que t'han explicat hagués tingut la capacitat de fer-te evolucionar com a persona, com si res del que t'han transmès t'hagués impulsat a deixar-la un parell de dies a sobre de la taula abans d'amagar-la. Però, encara així, al cap d'una temporada tornes a començar-ne una altra, i no saps ben bé per què, ja que tens clar que l'anterior no et va agradar especialment.

Dels autors de casa em passa amb en Jordi Coca. Tret de LA JAPONESA (crec que l'edició de Proa és més interessant que l'altra perquè porta un epíleg que diria que convé llegir abans d'endinsar-nos en la novel.la), la resta de la seva producció literària no em diu absolutament res.
És una autor multipremiat (i curiosament SOTA LA POLS, amb la que va guanyar el prestigiós Sant Jordi, per mi és la més fluixa que li he llegit), però no acabo d'entendre per què. Malgrat tot una vegada i una altra hi torno, i així fins a ... haver llegit ja sis novel.les seves!?

Amb els "de fora" em passa amb en W FAULKNER. Cap de les seves novel.les m'ha entusiasmat, però hi ha alguna cosa que també fa que de tant en tant hi torni. Potser és l'herència de la inhumanitat amb la que els humans han tractat a la resta (i que es troba encarnat davant nostre en la figura d'alguns dels seus personatges), potser és perquè les imatges, els sons i els contrastos narratius fan que totes les històries que ens explica vagin passant com una pel.lícula, o potser és perquè té algun "ganxo" especial que fa que quan acabi una de les seves novel.les pensi que serà l'última, però l'última no arriba mai.