EL PIANISTA

Generalment sempre diem que val més llegir el llibre que la pel·lícula, però recordo que quan vaig sortir del cinema (fa ja 7 o 8 anys) després de veure EL PIANISTA em vaig dir: si la pel·lícula es basa en algun llibre (cosa que ara mateix no recordo), no el vull llegir.

Sí, com us ho dic, em va agradar tant la pel·lícula que em vaig estimar més no saber si hi havia una novel.la al darrera.

El pianista jueu Spilman i la seva família es veuen obligats a deixar la seva llar. El protagonista es guanya la vida tocant el piano a un restaurant d'un altre jueu, però els esdeveniments van complicant-se a poc a poc...

Té alguna seqüència d'aquelles que fan que et plantegis si , de vegades, no deu ser veritat que una imatge val més que mil paraules (i us ho dic jo que sóc una lectora empedreïda, una apassionada de la literatura!!!)


És una d'aquelles pel·lícules que focalitza la nostra atenció en els aspectes realment "observables" , deixant a un costat qualsevol pretensió transitiva de l'autor-director (que, per mi, és el que fa que altres pel·lícules que se centren en fets històrics reals siguin més fluixes). A EL PIANISTA la "ideologia" no és l'origen del film, sinó el "resultat final" de la mera existència de l'obra, un pur efecte del sentit, una simple imatge que el text projecta cap a l'exterior i que fa que sigui una delícia de pel·lícula.

LITERATURA AL MARGE DE LES NOVETATS EDITORIALS

S'apropa època de venda massiva de llibres, i les editorials fan tota la pressió que poden per "encolomar-nos" les novetats editorials. Res a dir, és el paper que els correspon, però a mi m'agrada recordar que la bona literatura no té cap relació amb les campanyes de les èpoques PRE (preNadal, preSantjordi etc).

Les paradetes que ompliran places i carrers tenen un espai molt limitat, i llavors són els llibreters els que han de fer TRIA. Per això no m'han agradat mai, perquè em veig obligada a comprar allò que ells han decidit que cal vendre. A mi sempre m'ha agradat tenir molts llibres per triar JO.

Abans em guiava per les ressenyes dels crítics i pel meu "olfacte" quan em passejava per la llibreria.- Ara, per mi, ha agafat MOLT pes les opinions dels blogs. aquí tothom pot dir-hi la seva amb sinceritat.

Deixo les meves impressions d'alguns llibres que, tot i no ser novetats, per mi són una garantia.

Fa uns mesos vam debatir força sobre dues lectures que m'havien apassionat. Les recordo ara per als més "nous" del racó. Són aquesta i aquesta , dos exemples de narrativa poètica meravellosa (però que, com comprovareu si llegiu el debat que vam mantenir, no han convençut a tothom)

Us deixo també altres recomanacions, en format breu:

- EN LLOC SEGUR (Asteroide - Wallace Stegner) : aquesta novel.la crec que té l'avantatge que pot agradar a tot tipus de lector, tant als lectors més exigents com a lectors que només busquen passar l'estona.

- QUIET (Empúries - Màrius Serra) : Tendresa, sensibilitat i optimisme malgrat les adversitats de la vida. El trobareu ressenyat aquí

- EL SOROLL DE LA RESTA (Bromera - Francesc Bodí) Aquest el recomano als qui us fa goig descobrir autors desconeguts que us puguin sorprendre.

- Als amants de la història us convido a llegir la ressenya del post anterior.

Trieu el que trieu, el més important és tenir sempre un llibre a la tauleta de nit!

NO VIVIM PAS TAN MALAMENT!

Hi ha llibres que m'ajuden a pensar que, tot i la crisi, la pèrdua de valors, l'agressivitat, que cada vegada és més present en la nostra societat, etc, etc, no vivim pas tan malament.

I la POR n'és un d'ells. I dic llibre, i no novel·la, perquè es tracta d'una mena d'autobiografia novel·lada, on no vaig saber discernir què era realitat i que era ficció. G. Chevallier va haver de participar a la primera guerra mundial, però ben aviat ens explica que ni tenia ganes d'anar-hi ni li venia gens de gust matar ningú (pàgina 89). I no s'amaga (quan el fereixen) d'afirmar que se'n vol tornar a casa. Estem per tant, davant d'un personatge que no és pas un heroi, és una víctima dels esdeveniments històrics que li va tocar viure.


L'estil descriu els fets com si la vida del narrador-protagonista fos construïda amb alguna cosa semblant al ferro, amb una concentració sensorial i una nitidesa supremes.

Una de les coses que més impacten és que la prosa no et transporta cap a les tanques (els obstacles de la vida) que cal saltar,només te'ls mostra. Al cap i a la fi, és un llibre de l'estil de SI AIXÒ ÉS UN HOME, on el més important és evidenciar les misèries que algunes persones han hagut de suportar, mostrar fins on pot arribar la barbàrie humana. Però s'hi pot llegir una intenció pedagògica, perquè, com a lectors, anem compartint l'evolució del protagonista (canvis en l'estat d'ànim, etc), i perquè la visió que presenta Chevallier del seu món és tan convincent que acaba sortint de les pàgines del llibre.

Trobareu una altra ressenya aquí

Si encara no teniu clara la compra de Sant Jordi i la persona en qüestió és amant de la història, crec que encertareu amb aquest llibre. Tant l'expressió de Chevallier (molt digna) com l'exposició de tot allò que va haver de viure en carn pròpia, van agafant a poc a poc un color metàl·lic molt colpidor i profund.

Alguns fragments que em van agradar:

" El cadàver va desplegar les seves ones atroces, va prendre possessió de la nit, ens va penetrar fins al fons els pulmons amb la seva descomposició" (pàg 52)

"La pàtria no és ni més ni menys que una reunió d'accionistes, una forma de propietat, esperit burgès i vanitat" (pàg 134)

"La por actua com un ressort, duplica els mitjans de la bèstia, la fa ser insensible" (pàg 260)

"La mort no immortalitza un ésser en la ment dels vius, senzillament l'esborra" (pàg 281)

IMPRESCINDIBLE

Com que no m'agrada allò de: "llibre de lectura obligatòria", he decidit titular aquest post amb: IMPRESCINDIBLE (ve a ser el mateix però almenys no apareix la paraula "obligació")

És fa difícil dir res que no hagi estat dit per la crítica i pels diferents blogs.

Jaume Cabré és un geni en això de desglossar l'acció en escenes, que van endavant i enrera amb una naturalitat magistral -això, en un primer moment, fa que la novel.la costi una mica, perquè ens trobem amb un trencaclosques una mica complex, però a poc a poc anirem encaixant-ho tot.

Jo diria que aquest és el gran llibre de les misèries que la postguerra va portar a les poblacions, misèries quotidianes que no sortien als diaris però que determinaven com era el dia a dia de la gent, les pors...

Els personatges són alguna cosa més que els suport de les peripècies argumentals, i la novel.la acaba convertint-se en una mena de concert en el qual les diferents escenes que Cabré crea fan de motius musicals.

El domini magistral de Cabré de tots els registres de l'expressió i el fet que sigui capaç d'inserir en la seva prosa, com ben pocs saben fer-ho, el degoteig de tot allò que els és inconscient als personatges, fan d'aquesta novel.la un dels CLÀSSICS (malgrat ser molt recent) de la nostra literatura.

Crec que hi ha una edició de butxaca, qui no l'hagi llegit encara, podrà resistir-s'hi?

LA FEINA BEN FETA

Com que ara mateix visc fora de Catalunya (espero que sigui temporalment), llegeixo més en castellà. Ara passejo per llibreries on pràcticament TOT és literatura escrita en castellà. Aquesta circumstància, aparentment negativa, va fer que descobrís una editorial que fins fa quatre dies coneixia ben poc (tot i que n'havia vist ressenyes de llibres a L'ESPOLSADA i a altres blogs), es tracta d' ASTEROIDE

Enmig de l'allau de publicacions que arriben a les llibreries, aquest segell editorial ha aportat una "etiqueta" de qualitat que em sembla molt lloable. He de dir-vos que he llegit sis novel.les d'aquesta editorial i TOTES m'han semblat molt bones (cadascuna per uns motius diferents, és clar). I és ben d'agrair que hi hagi editorials que facin aquest esforç per oferir-nos literatura d'alt nivell. I he de dir també que les traduccions són magnífiques.

Jo no sóc de les que afirmo categòricament que gairebé tot el que es publica és dolent, ni caic tampoc en l'altre extrem (el de mirar-nos el melic, que és molt català, i dir que tot allò que es publica, i sobretot si és escrit per autors que ho fan en una llengua amb tants problemes com els que té la nostra, és meravellós)

Així que ja ho sabeu, quan passegeu per la llibreria aproximeu-vos als llibres d'ASTEROIDE, consulteu el llibreter o llibretera (aprofito per reivindicar aquest ofici, que ja sembla que tendeix a desaparèixer!!), a mi m'espera el setè llibre d'aquesta editorial, i estic segura que no em defraudarà!!!

PERÍODE DE REFLEXIÓ

El racó s'agafa un temps per reflexionar.

Alguns problemes familiars m'estan afectant força a nivell emocional i ara mateix no em veig amb cor d'actualitzar el blog com caldria, així que és millor tancar-lo.

Com que no deixo de llegir (això sí que MAI), espero que l'aturada sigui momentània i que quan em trobi més animada tingui encara coses per explicar i llibres i pel.lícules per comentar.

Una abraçada a tothom.

MÉS RELECTURES: EL QUADERN GRIS

Amb aquest "bon costum" que he agafat de combinar lectura i relectura, fa uns dies que he començat a rellegir EL QUADERN GRIS.

Com és ben sabut, no és un dietari autèntic, sinó més aviat un dietari "literari" que serveix a Pla per presentar el text.

El text que obre el llibre ens descriu una escena familiar, -un dinar- en la qual no es produeix cap expressió sentimental. El seu pare "menja en silenci", estat que Pla qualifica de normal -més endavant ens diu que "tenir una educació familiar desproveïda de frases convencionals i de la literatura que sol flotar sobre la llum del menjador" ha sigut "una fortuna". L'antisementalisme crec que, tot i no ser una característica de les que la crítica més n'ha parlat, és ben palès durant tota l'obra - i un tret que Pla comparteix de manera molt clara amb Stendhal. Perquè, per mi, hi ha un cert cinisme Stendhalià més que evident des de la primera línia.

Tot i això, el "jo" de l'autor-personatge no pot ser gens ni mica vanitós,i ja des de l'inici ens presenta "l'ordre" com a virtut no solament personal sinó també social.

El dietari permet les descripcions dels paisatges i també donar-los moviment, humanitzar-los -gràcies a la seva relació amb el protagonista-. Quan Pla es troba davant el paisatge, abandona qualsevol dels escepticismes que hagi introduït anteriorment. De fet, el paisatge realista, viu i "humà" serà també un paisatge Antinoucentista.

L'estil de Pla és propi, perquè jo diria que és independent dels estils, de les formes consagrades per la literatura i també existeix independentment de la llengua parlada. Sembla que la intenció de Pla era que les frases no caiguessin -no fossin monòtones-, i per això posa sovint l'element important al final. A més a més, les paraules no poden ser triades ni ordenades ni pel seu so ni pel seu ritme que se'n desprèn -cal suposar que això és així perquè defuig d'allò que H. Bloom anomenava "l'aspecte físic de la llengua".

Un dels aspectes que més destacaria és que cap oració no deixa entreveure la figura ni el to de la que vindrà. El que m'atrapa en la conversa no és el Goethe que parla amb Eckermann de manera, diguem-ne, pedagògica, sinó les reflexions que "salten" per sobre del previsible, amb una combinació de gràcia i enginy que han convertit EL QUADERN GRIS en una de les obres capdavanteres de la literatura catalana del segle XX