VACANCES

El racó farà vacances fins al setembre.

Estic molt contenta de l'acceptació que ha tingut el blog. Tothom hi ha pogut dir sempre la seva i hem intercanviat moltes opinions, recomanacions...

Espero carregar les piles i poder oferir-vos articles interessants.

Fins aviat i gràcies a tots i a totes

Una lectura d'estiu

Bé, no tinc gaire clar si hi ha llibres per l'estiu i d'altres per l'hivern, però com que jo vaig llegir aquest l'estiu passat -crec recordar que motivada per un comentari que vaig trobar aquí-, he pensat que us en podia fer cinc cèntims.

Segurament no sigui un llibre que passi a la història de la literatura, però recordo que em va agradar. M'atreviria a dir que és una novel.la a mig camí entre la ficció narrativa i la sociologia de ficció: el que vull dir és que és un meravellós retrat de la gent que habita en el carreró d'un barri (El Caire, si no recordo malament)

Enmig de gent que només deixa passar les hores, hi trobem persones ambicioses, gent amb una degradació moral i ètica impressionant que trepitja a tothom, gent que intenta sobreviure com pot (recordo un personatge que es guanya la vida mutilant els captaires perquè facin més pena i així puguin recaptar més diners! Molt bo!) ...

Com no podia ser d'una altra manera, l'amor acaba sent un element important en la novel.la, i una jove es convertirà en l'objecte de desig de tres homes.

Una de les coses que més em va agradar va ser la riquesa de les històries populars orals àrabs que sovint apareixen en alguns diàlegs. I la introspecció d'alguns personatges, un dels pilars mitològics de les cultures aràbigues, encarregada de projectar-se cap a altres principis i de fer entrar Alà en els continus jocs de penediments i de retrets tan típics de tota la humanitat.

Una altra cosa que la novel.la ens mostra amb molt d'encert és l'individualisme ferotge i materialista que gairebé tots tenim interioritzat (cadascu a la seva manera, que ningú no se m'enfadi per aquesta afirmació!). I ho fa amb unes pinzellades magistrals, perquè la MORALITAT ens ve donada indirectament, ja que hi actua sempre un cert distanciament, que basteix una distància entre els fets narrats i els lectors que ens permeten veure-hi amb perspectiva crítica.

Ja us ho he dit, segurament no és una novel.la d'aquelles imprescindibles, però us pot fer passar una bona estona, ara es tracta de buscar un lloc a recer de la calor!!!!

HISTÒRIES NATURALS DE LA PARAULA

Ahir vaig acabar de llegir aquest recull de textos-articles de Jesús Tuson i de seguida m'he posat a redactar aquest post.

El que més admiro de Jesús Tuson és la seva capacitat per posar a l'abast de qualsevol lector els seus coneixements (inacabables, sempre).

He de dir que algun dels seus llibres potser és una mica farragós per a la gent que no li interessi la lingüística, però aquest no és el cas d'Històries naturals de la paraula.

En aquest llibre ens explica una sèrie d'anècdotes (inventades, algunes, potser??) que no fan més que ironitzar al voltant dels prejudicis lingüistics i que insinuen un tema que habitualment apareix sempre en els seus llibres: LA DEFENSA DE LA PLURALITAT LINGÜÍSTICA.

Aprofita per endinsar-se en l'apassionant món dels eufemismes, els bilingüismes, els tabús... (Sempre que pot posa exemples, alguns d'ells són boníssims. Ens n'explica un d'un diari nord-americà que, per parlar de l'inici d'una guerra, va titular la notícia Un inseriment vertical abans de l'albada

Un cop més, Jesús Tuson ens ofereix un llibre molt recomanable, entretingut i de lectura senzilla.

DES DE MADRID...

He trobat això en un blog amic i m'he quedat glaçada.

És un lingüista madrileny!!! Quin goig trobar algú del territori de l'Esperanza Aguirre, Losantos etc, etc, etc que tingui un mínim de sentit comú. Si és que de vegades no fa falta res més que això, una mica de sentit comú.

Si teniu sis minuts més aquí n'hi ha un altre, val la pena escoltar-lo:

UNA MICA DE CINEMA MODERN

Perquè ningú no digui que només parlo de clàssics, aquí teniu una escena d'una pel.li del 1997, EL INDOMABLE WILL HUNTING.
L'escena només dura 2:33, us aconsello que la veieu.
El post és curt perquè crec que sobren les paraules...

EL CINEMA CLÀSSIC

Darrerament m'ha entrat la mania de veure cinema clàssic. Devoro cinema antic amb una facilitat que em sorprèn a mi mateixa, i m'agradaria fer cinc cèntims d'algunes reflexions que em volten pel cap.
Havia llegit no sé pas per on que les teories "il.lusionistes" ens assignen als espectadors un paper PASSIU -sense cap exigència d'aptituds, de memòria, de comprovació d'hipòtesis...-.
Doncs bé, crec que és evident que les pel·lícules clàssiques requereixen algunes activitats per part de l'espectador. Seguir la història de gran part d'aquestes pel·lícules és com anar omplint espais en blanc, i alhora que projectem moviment sobre el pas de les escenes anem fent-hi hipòtesis , realitzant deduccions ... En definitiva, hem de cooperar en la "construcció de la pel·lícula".
I és en aquestes tasques que se'ns assignen com a espectadors on penso que "abandonem" part de les il·lusions que normalment posem quan veiem cinema més modern.
Tot això ha fet que hagi anat descobrint que el paper que tinc com a espectadora, en el cinema clàssic, és com una mena de fascinació, resultat d'una comprovació d'hipòtesis que em demanen (a crits !) que surti a retrobar-me amb la trama.
No sé, suposo que són fases, èpoques, el que sigui, però ara mateix fins i tot us puc dir que no porto cap llibre entre mans, de tant capficada com estic amb el cinema !!!

Una de les coses que he anat aprenent des que tinc el blog és a no parlar amb gaire entusiasme de cap llibre ni pel·lícula, així que us deixo un nom sense fer-ne cap comentari: MATAR A UN RUISEÑOR.

Nota: si la veieu i us agrada podeu dir-ho, eh!!! Que quan no us ha agradat alguna recomanació que he fet "ben a gust que us heu quedat amb les crítiques" je, je, je (I jo contenta que establim un debat, clar, però si de tant en tant em doneu el vistiplau també em ve molt bé!!!)

SOBRE EL MERCAT DE LA CREACIÓ LITERÀRIA EN CATALÀ

Darrerament he llegit alguns articles (a blogs i a premsa), de gent que es queixa pel fet que som una cultura "petita" (entenent com a petita que tenim una llengua no majoritària), però que tenim molts escriptors. Alguns fins i tot afirmen que gairebé hi ha tants escriptors com lectors.

Porto uns dies meditant sobre el tema. En primer lloc he de dir que no els hi falta raó quan dieuen que sovint ens mirem massa el melic. Però, un cop reconegut aquest fet, m'agradaria que quedés clar que la postura contrària crec que NO ÉS JUSTA: ni una obra ha d'estar necessàriament bé només pel fet d'estar escrita en la nostra llengua (com si adulant tota la creació literària ja penséssim que tenim el futur garantit), ni tot està malament i només es fa que publicar nyaps.

Com gairebé sempre, hi ha un punt a mig camí. A mi em sembla que hi ha gent que escriu en català i que ho fa molt dignament i que, en el fons (i ho sento però ho veig així) vivim en un país on hi ha moltes enveges (jo mateixa envejo els escriptors que escriuen bé, jo mai no he estat capaç ni d'escriure un conte, envejo les models que tenen aquell tipàs, envejo...). El que passa és que a alguns no ens sap greu reconèixer que l'èsser humà és envejós (jo sóc la primera envejosa) i d'altres "canalitzen les seves frustacions" dient que gran part del que es publica és del tot prescindible (curiosament els més pessimistes sempre són escriptors), i acaben l'article dient que preparen una nova novel·la. Hem de suposar, clar, que aquesta novel·la que preparen entra dins de la minoria d'obres que es publiquen i que valen la pena...

I un apunt més. Els escriptors que gaudeixen de reconeixement en els cercles literaris (ara els blogs ja en formem part també, d'aquests cercles literaris), solen malparlar ben poc de la resta d'escriptors. Suposo que el que fan és dedicar el temps a escriure. Només em queda agrair-los a aquests últims que creiïn literatura de qualitat, que no ho vegin tot tan magre i, sobretot, que no diguin que el que esriuen els altres és prescindible.