Quan arriba desembre sempre em pregunto si he llegit tot el que m'hauria agradat. Si miro la pila de llibres pendents (que mai baixa perquè contínuament hi afegeixo llibres que vaig trobant pels vostres blogs) em dic que no, que no he llegit tant com esperava.
Però si ho penso fredament i analitzo que fins i tot m'ha donat temps de RELLEGIR dues de les novel.les que més m'havien agradat durant el 2009 (aquesta i aquesta dues PETITES JOIES que no hauríeu de deixar passar d'aquests Nadals si encara no les heu llegit), aleshores em dic que el balanç lector de l'any no ha estat pas tan malament.
Deixo algunes anotacions sobtre el 2010:
- L'etern autor pendent (encara no he llegit res d'ell, tot i tenir dues novel.les a la pila però que, no sé per què, no agafo mai) : Murakami.
- Aquells autors que "descobreixes" i que decideixes que llegiràs més novel.les que hagin escrit: Joan-Daniel Bezsnoff, Esperança Camps i Vicenç Usó.
- Aquell llibre que no és ben bé una novel.la i que t'ha semblat una meravella: LA POR
- (Es fa difícil destacar-ne només un, així que poso en el pòdium dels que més m'han agradat del 2010): LA ZONA (Sergei Dovlatov, La Breu edicions), LA CASA DE LES BELLES ADORMIDES (Kawabata, Viena Edicions) i VAN VENIR COM ORONETES (W. Maxwell, Editorial Asteroide)
- Un deisg per al 2011: que l'escriptor català que més admiro,l'Eduard Màrquez, ens obsequiï amb una nova novel.la!
I vosaltres, què em dieu de les lectures del 2010?
dissabte, 18 de desembre del 2010
dimecres, 15 de desembre del 2010
PEL.LI I LLIBRE
LA CINTA BLANCA
Fa dies que intento escriure una petita ressenya de LA CINTA BLANCA i no me n'acabo de sortir. És una pel.lícula que m'ha agradat força i, en canvi, no sóc capaç de justificar-ho.
Suposo que m'ha agradat perquè el temps narratiu que ens proposa flueix com un torrent i perquè combina suspens, tensió i , en certa manera, inseguretat amb mestria, cosa que fa que realci els paràmetres del ritme cinematogràfic fins a uns extrems difícils d'asssumir per un guió (això deu explicar que el final m'hagi deixat amb aquella sensació de: I ara, què??)
Penso que una de les qualitats és que en cada fase del relat el director és capaç de posar en joc tots els elements narratius: l'acció (ja sigui com a forma de resposta dels personatges front a l'ambient) o com a intent de modificar les coses.
També m'ha agradat que el llenguatge verbal disposi de diferents fòrmules apropiades per expressar la interactivitat de les escenes, i que les imatges (tant si són plans curts com llargs) tendeixin a ensenyar-nos les porcions de la realitat de manera directa i funcional (és a dir, presentant-nos les coses sense mediacions, aspecte que fa que en molts moments tinguis més la sensació d'estar llegint una novel.la que no pas veient una pel.lícula)
Aquí us enllaço l'argument
LES AVENTURES DEL BON SOLDAT SVEJK
Una lectura que dec al David (no us perdeu el seu blog, és una garantia de literatura de la bona)
El que més destacaria d'aquest llibre és "l'humor intel.ligent" que destil.la. L'humor és l'aliat del narrador per aïllar el patiment i reduir-lo a matèria literària. Amb distància irònica, amb un estil que sembla que no digui coses però que, al capdavall, ho mostra tot, se'ns exposa amb gran domini narratiu una galeria d'aventures que fan que sigui una novel.la força agradable de llegir.
És una novel.la que ens mostra les consciències macerades d'alguns humans i que diríem que va a la recerca del pont entre felicitat i horror al buit, una novel.la que em permetreu que us digui que és un mestratge vital i literari.
dissabte, 27 de novembre del 2010
AQUESTA VEGADA, NO HO FARÉ
No votaré. No és cap rampell, és una decisió meditada i tinc clar que aquesta vegada no ho faré.
Com que visc fora de Catalunya (espero que sigui només temporalment), podria posar-ho com a excusa, però és evident que podria haver votat per correu. De fet, fa dues setmanes vaig passar per la porta d'una oficina de correus. faltaven uns minuts per dos quarts de vuit del matí i hi havia quatre persones fent-hi cua. Em vaig aturar i vaig pensar: val la pena fer cua per votar?
De seguida ho vaig veure clar, NO. I em sap greu per tots aquells que durant 40 anys no van poder-ho fer, però , en general (sé que posar tothom al mateix sac no és del tot just), la gent entra en política per interessos personals, no per fer QUE LA RESTA TINGUEM UNA VIDA MILLOR (aquest hauria de ser el principi bàsic de la política, no? Solucionar els problemes de la ciutadania i ajudar-nos a que la nostra vida millorés).
Jo mateix estic al·lucinada d'haver arribat a aquesta conclusió: TANT DE BO LA PARTICIPACIÓ SIGUI MOLT; MOLT; MOLT BAIXA i fem que, de cara al futur, s'hagi acabat allò d'entrar en política i fer que la tasca de diputat, regidor etc sigui una poltrona eterna.
Com que visc fora de Catalunya (espero que sigui només temporalment), podria posar-ho com a excusa, però és evident que podria haver votat per correu. De fet, fa dues setmanes vaig passar per la porta d'una oficina de correus. faltaven uns minuts per dos quarts de vuit del matí i hi havia quatre persones fent-hi cua. Em vaig aturar i vaig pensar: val la pena fer cua per votar?
De seguida ho vaig veure clar, NO. I em sap greu per tots aquells que durant 40 anys no van poder-ho fer, però , en general (sé que posar tothom al mateix sac no és del tot just), la gent entra en política per interessos personals, no per fer QUE LA RESTA TINGUEM UNA VIDA MILLOR (aquest hauria de ser el principi bàsic de la política, no? Solucionar els problemes de la ciutadania i ajudar-nos a que la nostra vida millorés).
Jo mateix estic al·lucinada d'haver arribat a aquesta conclusió: TANT DE BO LA PARTICIPACIÓ SIGUI MOLT; MOLT; MOLT BAIXA i fem que, de cara al futur, s'hagi acabat allò d'entrar en política i fer que la tasca de diputat, regidor etc sigui una poltrona eterna.
dilluns, 25 d’octubre del 2010
LA FOTOGRAFIA COM A SUBGÈNERE LITERARI
Una de les coses que més m'agradaven de l'època en què l'Iñaki Gabilondo presentava les notícies de Quatro era la foto amb què acabava l'espai informatiu.
Vagi per davant que de fotografia no en tinc ni idea, però crec que últimament hi ha una generació de fotògrafs que busquen el sentit d'un món "caòtic", (tot i que de vegades, quan hi ha tragèdies humanes, no deixa de ser el món real que en queda després de les catàstrofes!!).
Aquests autors tinc la impressió que no només busquen retratar el món, també busquen expressar els seus sentiments, les seves pròpies emocions. Això fa que les seves fotografies estiguin relacionades amb el concepte de la imatge com a document d'un espai i d'un moment, i que posin l'esforç en mirar cap enfora i també cap endins, una fotografia, al capdavall, d'autor, lírica, en primera persona, i que ens aporta alguna cosa més que una simple visió que només requerís uns ulls passius.
Fotos que, en definitiva, parlen tant o més que la narrativa o la poesia!
diumenge, 10 d’octubre del 2010
I AQUEST, EN QUIN EQUIP JUGA?
He llegit molts cops en articles allò de "tenim gairebé més escriptors que lectors", "més de la meitat del que és publica és prescindible", "ens pensem que per publicar i publicar narrativa en català ens autoenganyem i acabem creient-nos que tenim uns narradors de primera línia"... etc, etc, etc.
Jo, però, he decidit fer-li la volta a aquestes idees tan pessimistes. No dic que en els darrers anys no hi hagi hagut un excés de publicacions (amb un tant per cent d'obres "prescindibles" que jo no sabria quantificar ni sóc qui per fer-ho), però d'aquí a afirmar que "gairebé tot allò que es publica és fluix i és prescindible"...
Potser el fet de tenir una cultura tan perseguida durant anys i panys ens ha fet mirar-nos una mica el melic, sí, però no deu ser tot tan negatiu quan de tant en tant descobreixo narradors punyents amb noms que, després els comento a gent que llegeix molt i em diuen "tan bé dius que escriu? Doncs jo no l'havia sentit nomenar mai, aquest escriptor!?"
En algunes d'aquelles converses en què es comenten llibres llegits he tret el nom de Vicent Usó, i tothom ha fet cara de "aquest és escriptor?". Doncs bé, ho és, i FORÇA BO. Ha estat dos cops finalista del Premi Sant Jordi (s'ha dit molts cops que la novel·la finalista és la bona - la guanyadora sol ser per algun mediàtic que n'asseguri milers de vendes- i no seré pas jo qui ho negui!!).
He llegit
EL MÚSIC DEL BULEVARD ROSSINI i puc dir que és una d'aquelles novel·les impregnada de saviesa lectora -es nota que darrere hi ha un escriptor que llegeix molt-, de brevetat intensa, de domini descriptiu i d'erudició narrativa destil·lada per la sensibilitat. Un escriptor de raça, en definitiva, de qui molts dels que sí que coneixem (per ser a TOTHORA als mitjans de comunicació) en podrien aprendre.
I també puc dir coses molt positives d'ESPERANÇA CAMPS o de Joan Daniel Bezsonoff (aquest potser més conegut), un autor que crec que destaca per la seva immensa capacitat de definir amb claredat posicions reveladores respecte als fets que narra.
I em fa especial il·lusió destacar aquests tres escriptors perquè, a més a més, cap és català (un valencià, una menorquina i un francès), i així es fa evident que l'article no té com a objectiu llençar a l'aire que els escriptors catalans són els millors només pel fet de ser catalans (cap dels tres ho és), sinó que, potser sí que hi ha hagut una eclosió abusiva de publicacions, però aquest fet no treu que hi hagi escriptors que escriuen EN CATALÀ (siguin de Catalunya o d'algun altre indret del domini lingüístic de la llengua catalana) i ho fan força bé, encara que algú ens miri amb cara de "en quin equip dius que hi juga, aquest Bezsonoff?"
Jo, però, he decidit fer-li la volta a aquestes idees tan pessimistes. No dic que en els darrers anys no hi hagi hagut un excés de publicacions (amb un tant per cent d'obres "prescindibles" que jo no sabria quantificar ni sóc qui per fer-ho), però d'aquí a afirmar que "gairebé tot allò que es publica és fluix i és prescindible"...
Potser el fet de tenir una cultura tan perseguida durant anys i panys ens ha fet mirar-nos una mica el melic, sí, però no deu ser tot tan negatiu quan de tant en tant descobreixo narradors punyents amb noms que, després els comento a gent que llegeix molt i em diuen "tan bé dius que escriu? Doncs jo no l'havia sentit nomenar mai, aquest escriptor!?"
En algunes d'aquelles converses en què es comenten llibres llegits he tret el nom de Vicent Usó, i tothom ha fet cara de "aquest és escriptor?". Doncs bé, ho és, i FORÇA BO. Ha estat dos cops finalista del Premi Sant Jordi (s'ha dit molts cops que la novel·la finalista és la bona - la guanyadora sol ser per algun mediàtic que n'asseguri milers de vendes- i no seré pas jo qui ho negui!!).
He llegit
EL MÚSIC DEL BULEVARD ROSSINI i puc dir que és una d'aquelles novel·les impregnada de saviesa lectora -es nota que darrere hi ha un escriptor que llegeix molt-, de brevetat intensa, de domini descriptiu i d'erudició narrativa destil·lada per la sensibilitat. Un escriptor de raça, en definitiva, de qui molts dels que sí que coneixem (per ser a TOTHORA als mitjans de comunicació) en podrien aprendre.
I també puc dir coses molt positives d'ESPERANÇA CAMPS o de Joan Daniel Bezsonoff (aquest potser més conegut), un autor que crec que destaca per la seva immensa capacitat de definir amb claredat posicions reveladores respecte als fets que narra.
I em fa especial il·lusió destacar aquests tres escriptors perquè, a més a més, cap és català (un valencià, una menorquina i un francès), i així es fa evident que l'article no té com a objectiu llençar a l'aire que els escriptors catalans són els millors només pel fet de ser catalans (cap dels tres ho és), sinó que, potser sí que hi ha hagut una eclosió abusiva de publicacions, però aquest fet no treu que hi hagi escriptors que escriuen EN CATALÀ (siguin de Catalunya o d'algun altre indret del domini lingüístic de la llengua catalana) i ho fan força bé, encara que algú ens miri amb cara de "en quin equip dius que hi juga, aquest Bezsonoff?"
divendres, 17 de setembre del 2010
UNA SENSIBILITAT ESPECIAL
Després d'haver llegit diversos autors japonesos he de dir que crec que tenen una SENSIBILITAT especial, gairebé única.
Tot va començar després de llegir LA CASA DE LES BELLES ADORMIDES, lectura que dec a aquesta ressenya. Diu Yukio Mishima a l'epíleg que és una novel·la "que emet una aroma dolça que s'assembla a la pudor de la fruita passada", jo només puc afegir que és una novel.la fantàstica, en la qual els desitjos del protagonista no s'arriben a consumar mai i on el temps i l'espai ens empresonen, ens embaladeixen, ens deixen eternament hipnotitzats, gràcies a una mena d'atmosfera asfixiant, però que alhora resulta atraient. Una delícia !!!
Com que l'experiència de llegir un escriptor japonès va ser tan gratificant, vaig continuar amb HOGUERAS EN LA LLANURA, una d'aquelles novel·les de les quals no en saps res però que, després d'ensopegar amb ella a la llibreria, decidexes comprar. El fet que fos d'Asteroide també va influir-hi positivament perquè em decantés a comprar-la.
El resultat va ser una altra meravella de novel·la, però, COMPTE, meravella "per a mi", NO m'aventuro a recomanar-la, perquè estic gairebé segura que és d'aquelles que a molts us avorriria (durant pàgines i pàgines és força descriptiva).
És una novel.la amb alguns fragments impactants (canibalisme, per exemple), i on, tot i la mancança d'humanitat que es respira (diríem que cada personatge és poca cosa més que una mena d'acompanyant del personatge que ronda pel costat), acaba produint-se una unió natura-sensibilitat humana que, de ben segur, només pot assolir un autor oriental (en aquest cas Ooka, un escriptor relativament desconegiut.
He quedat fascinada de la capacitat impecable dels japonesos per tractar la condició humana, la força narrativa amb què creen aquells climes tan poètics, gairebé sempre aconseguits amb una sobrietat extrema, i de la força amb la qual arriba a palpitar la vida dels personatges de les seves novel·les.
Però EN VULL MÉS!!! Així que si algú ha llegit alguna novel·la de Yasushi Inoué, Abe kobo, Kenzaburo Oé ... que no dubti d'aconsellar-nos-la.
(P.D: sí, ja ho sé, m'he deixat el Murakami, aquell que quasi tots heu llegit, però és tan "mediàtic" que, a poc a poc, he anat perdent l'interès per llegir-lo)
Tot va començar després de llegir LA CASA DE LES BELLES ADORMIDES, lectura que dec a aquesta ressenya. Diu Yukio Mishima a l'epíleg que és una novel·la "que emet una aroma dolça que s'assembla a la pudor de la fruita passada", jo només puc afegir que és una novel.la fantàstica, en la qual els desitjos del protagonista no s'arriben a consumar mai i on el temps i l'espai ens empresonen, ens embaladeixen, ens deixen eternament hipnotitzats, gràcies a una mena d'atmosfera asfixiant, però que alhora resulta atraient. Una delícia !!!
Com que l'experiència de llegir un escriptor japonès va ser tan gratificant, vaig continuar amb HOGUERAS EN LA LLANURA, una d'aquelles novel·les de les quals no en saps res però que, després d'ensopegar amb ella a la llibreria, decidexes comprar. El fet que fos d'Asteroide també va influir-hi positivament perquè em decantés a comprar-la.
El resultat va ser una altra meravella de novel·la, però, COMPTE, meravella "per a mi", NO m'aventuro a recomanar-la, perquè estic gairebé segura que és d'aquelles que a molts us avorriria (durant pàgines i pàgines és força descriptiva).
És una novel.la amb alguns fragments impactants (canibalisme, per exemple), i on, tot i la mancança d'humanitat que es respira (diríem que cada personatge és poca cosa més que una mena d'acompanyant del personatge que ronda pel costat), acaba produint-se una unió natura-sensibilitat humana que, de ben segur, només pot assolir un autor oriental (en aquest cas Ooka, un escriptor relativament desconegiut.
He quedat fascinada de la capacitat impecable dels japonesos per tractar la condició humana, la força narrativa amb què creen aquells climes tan poètics, gairebé sempre aconseguits amb una sobrietat extrema, i de la força amb la qual arriba a palpitar la vida dels personatges de les seves novel·les.
Però EN VULL MÉS!!! Així que si algú ha llegit alguna novel·la de Yasushi Inoué, Abe kobo, Kenzaburo Oé ... que no dubti d'aconsellar-nos-la.
(P.D: sí, ja ho sé, m'he deixat el Murakami, aquell que quasi tots heu llegit, però és tan "mediàtic" que, a poc a poc, he anat perdent l'interès per llegir-lo)
diumenge, 29 d’agost del 2010
UN NOU OFICI
Fa cosa de dies vaig sortir de casa una meva cosina "trasbalsada". Resulta que té una filla de 16 anys i se'm va acudir preguntar-li què estudiaria aquest any:
- Faré primer de batxillerat, però no perquè vulgui, sinó perquè m'han obligat.
Fins aquí, tot normal. La sorpresa va venir després quan li vaig preguntar què voia ser:
Vull ser FAMOSA.
Es veu que això ara és una professió. Em va explicar que la seva meta és anar a un Reality i , després, passar a ser "col.laboradora" de televisió. Bé, vaig pensar, ja ens anem entenent, i llavors li vaig dir: "Doncs estudia Periodisme". La seva resposta va ser, simplement IM - PRESIONANTE:
-Periodisme??? Si dona, i què més, 4 o 5 anys de carrera, un màster, haver d'aprendre almenys dos idiomes... i per a què? Per començar treballant a una "merda" (amb tots els respectes, però és la paraula que va gastar ella) de TV local 10 hores al dia per 800E al mes?? Ni parlar-ne, jo vull ser famosa, i després, anant de col.laboradora als programes del cor, 800E serà el que guanyaré en una setmana.
Vagi per davant que, amb el tema del sou, no li falta raó. Però el més preocupant és que es pensi que ser famosa és un ofici.
Fins ara les coses eren a l'inrevés, un feia bé una feina i esdevenia o bé "famós" (si es tracta d'un actor, esportista etc) o bé "conegut a nivell de poble o de barri" (si es tracta d'un lampista o un fuster que fa bé la seva feina i, per tant, és en boca de tothom perquè destaca per fer les coses ben fetes).
L'aparició de nous invents ha anat comportant noves ocupacions laborals (els informàtics, per exemple), i la nova societat que estem construint ha anat creant "treballs" tan curiosos com aquest: TIETA, HO TINC MOLT CLAR, JO VULL SER FAMOSA.
- Faré primer de batxillerat, però no perquè vulgui, sinó perquè m'han obligat.
Fins aquí, tot normal. La sorpresa va venir després quan li vaig preguntar què voia ser:
Vull ser FAMOSA.
Es veu que això ara és una professió. Em va explicar que la seva meta és anar a un Reality i , després, passar a ser "col.laboradora" de televisió. Bé, vaig pensar, ja ens anem entenent, i llavors li vaig dir: "Doncs estudia Periodisme". La seva resposta va ser, simplement IM - PRESIONANTE:
-Periodisme??? Si dona, i què més, 4 o 5 anys de carrera, un màster, haver d'aprendre almenys dos idiomes... i per a què? Per començar treballant a una "merda" (amb tots els respectes, però és la paraula que va gastar ella) de TV local 10 hores al dia per 800E al mes?? Ni parlar-ne, jo vull ser famosa, i després, anant de col.laboradora als programes del cor, 800E serà el que guanyaré en una setmana.
Vagi per davant que, amb el tema del sou, no li falta raó. Però el més preocupant és que es pensi que ser famosa és un ofici.
Fins ara les coses eren a l'inrevés, un feia bé una feina i esdevenia o bé "famós" (si es tracta d'un actor, esportista etc) o bé "conegut a nivell de poble o de barri" (si es tracta d'un lampista o un fuster que fa bé la seva feina i, per tant, és en boca de tothom perquè destaca per fer les coses ben fetes).
L'aparició de nous invents ha anat comportant noves ocupacions laborals (els informàtics, per exemple), i la nova societat que estem construint ha anat creant "treballs" tan curiosos com aquest: TIETA, HO TINC MOLT CLAR, JO VULL SER FAMOSA.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
