IMPRESCINDIBLE

Com que no m'agrada allò de: "llibre de lectura obligatòria", he decidit titular aquest post amb: IMPRESCINDIBLE (ve a ser el mateix però almenys no apareix la paraula "obligació")

És fa difícil dir res que no hagi estat dit per la crítica i pels diferents blogs.

Jaume Cabré és un geni en això de desglossar l'acció en escenes, que van endavant i enrera amb una naturalitat magistral -això, en un primer moment, fa que la novel.la costi una mica, perquè ens trobem amb un trencaclosques una mica complex, però a poc a poc anirem encaixant-ho tot.

Jo diria que aquest és el gran llibre de les misèries que la postguerra va portar a les poblacions, misèries quotidianes que no sortien als diaris però que determinaven com era el dia a dia de la gent, les pors...

Els personatges són alguna cosa més que els suport de les peripècies argumentals, i la novel.la acaba convertint-se en una mena de concert en el qual les diferents escenes que Cabré crea fan de motius musicals.

El domini magistral de Cabré de tots els registres de l'expressió i el fet que sigui capaç d'inserir en la seva prosa, com ben pocs saben fer-ho, el degoteig de tot allò que els és inconscient als personatges, fan d'aquesta novel.la un dels CLÀSSICS (malgrat ser molt recent) de la nostra literatura.

Crec que hi ha una edició de butxaca, qui no l'hagi llegit encara, podrà resistir-s'hi?

LA FEINA BEN FETA

Com que ara mateix visc fora de Catalunya (espero que sigui temporalment), llegeixo més en castellà. Ara passejo per llibreries on pràcticament TOT és literatura escrita en castellà. Aquesta circumstància, aparentment negativa, va fer que descobrís una editorial que fins fa quatre dies coneixia ben poc (tot i que n'havia vist ressenyes de llibres a L'ESPOLSADA i a altres blogs), es tracta d' ASTEROIDE

Enmig de l'allau de publicacions que arriben a les llibreries, aquest segell editorial ha aportat una "etiqueta" de qualitat que em sembla molt lloable. He de dir-vos que he llegit sis novel.les d'aquesta editorial i TOTES m'han semblat molt bones (cadascuna per uns motius diferents, és clar). I és ben d'agrair que hi hagi editorials que facin aquest esforç per oferir-nos literatura d'alt nivell. I he de dir també que les traduccions són magnífiques.

Jo no sóc de les que afirmo categòricament que gairebé tot el que es publica és dolent, ni caic tampoc en l'altre extrem (el de mirar-nos el melic, que és molt català, i dir que tot allò que es publica, i sobretot si és escrit per autors que ho fan en una llengua amb tants problemes com els que té la nostra, és meravellós)

Així que ja ho sabeu, quan passegeu per la llibreria aproximeu-vos als llibres d'ASTEROIDE, consulteu el llibreter o llibretera (aprofito per reivindicar aquest ofici, que ja sembla que tendeix a desaparèixer!!), a mi m'espera el setè llibre d'aquesta editorial, i estic segura que no em defraudarà!!!

PERÍODE DE REFLEXIÓ

El racó s'agafa un temps per reflexionar.

Alguns problemes familiars m'estan afectant força a nivell emocional i ara mateix no em veig amb cor d'actualitzar el blog com caldria, així que és millor tancar-lo.

Com que no deixo de llegir (això sí que MAI), espero que l'aturada sigui momentània i que quan em trobi més animada tingui encara coses per explicar i llibres i pel.lícules per comentar.

Una abraçada a tothom.

MÉS RELECTURES: EL QUADERN GRIS

Amb aquest "bon costum" que he agafat de combinar lectura i relectura, fa uns dies que he començat a rellegir EL QUADERN GRIS.

Com és ben sabut, no és un dietari autèntic, sinó més aviat un dietari "literari" que serveix a Pla per presentar el text.

El text que obre el llibre ens descriu una escena familiar, -un dinar- en la qual no es produeix cap expressió sentimental. El seu pare "menja en silenci", estat que Pla qualifica de normal -més endavant ens diu que "tenir una educació familiar desproveïda de frases convencionals i de la literatura que sol flotar sobre la llum del menjador" ha sigut "una fortuna". L'antisementalisme crec que, tot i no ser una característica de les que la crítica més n'ha parlat, és ben palès durant tota l'obra - i un tret que Pla comparteix de manera molt clara amb Stendhal. Perquè, per mi, hi ha un cert cinisme Stendhalià més que evident des de la primera línia.

Tot i això, el "jo" de l'autor-personatge no pot ser gens ni mica vanitós,i ja des de l'inici ens presenta "l'ordre" com a virtut no solament personal sinó també social.

El dietari permet les descripcions dels paisatges i també donar-los moviment, humanitzar-los -gràcies a la seva relació amb el protagonista-. Quan Pla es troba davant el paisatge, abandona qualsevol dels escepticismes que hagi introduït anteriorment. De fet, el paisatge realista, viu i "humà" serà també un paisatge Antinoucentista.

L'estil de Pla és propi, perquè jo diria que és independent dels estils, de les formes consagrades per la literatura i també existeix independentment de la llengua parlada. Sembla que la intenció de Pla era que les frases no caiguessin -no fossin monòtones-, i per això posa sovint l'element important al final. A més a més, les paraules no poden ser triades ni ordenades ni pel seu so ni pel seu ritme que se'n desprèn -cal suposar que això és així perquè defuig d'allò que H. Bloom anomenava "l'aspecte físic de la llengua".

Un dels aspectes que més destacaria és que cap oració no deixa entreveure la figura ni el to de la que vindrà. El que m'atrapa en la conversa no és el Goethe que parla amb Eckermann de manera, diguem-ne, pedagògica, sinó les reflexions que "salten" per sobre del previsible, amb una combinació de gràcia i enginy que han convertit EL QUADERN GRIS en una de les obres capdavanteres de la literatura catalana del segle XX

RELLEGINT RODOREDA

Darrerament alterno la lectura de novel.les que no he llegit -per fer disminuir la pila de "pendents"- amb les relectures.

Tot just ahir vaig acabar la relectura de LA PLAÇA DEL DIAMANT, una novel.la de la que m'agradaria destacar la força de la veu de la narradora-protagonista sense cap intermediari i la utilització d'una llengua familiar.

El llenguatge jo diria que forneix la novel.la amb viabilitat de "realisme", però, certament, no deixa de ser una convenció considerar com a realista una obra. Entre l'autor i els lectors normalment s'estableix una relació convencional que fa que tots adoptin unes personalitats psicològiques entre les quals sigui possible el diàleg. I això, LA PLAÇA DEL DIAMANT ho fa magistralment: l'expressió amb la qual se'ns presenta la novel.la ens obliga a adoptar una visió "més viva" del contingut, ens obliga a deturar-nos en els mots i a agafar consciència del valor artístic del mitjà de transmissió de l'obra. Rodoreda vol presentar-nos les coses de manera que no ens semblin les coses conegudes "de sempre".

Aquest llenguatge no ens sorprèn per culte, ni per difícil, sinò per tot el contrari: el "col.loquialisme-quotidianisme" és carregat d'implicacions orals i d'elements populars, i és el vehicle que permet de crear els efectes més còmics de la narració.

La novel.la transcorre durant una sèries consecutiva d'anys travessats per la Guerra Civil (o, com en deia no recordo si Joan Sales o Calders, la Guerra INcivil), i està farcida de metàfores inventades que jo diria que no són del tot populars, sinó que tenen un caire refinat i poètic (les al.lusions al pou, a algunes olors ...)

Un altre dels aspectes a destacar és el caràcter directe de la narració, la seva essència oral que he esmentat abans, que l'acosta a allò que la literatura russa anomena com a "skaz", tot i que Rodoreda penso que va aconseguir aquest efecte d'oralitat, amb bon art, únicament amb l'estil (ho dic perquè la novel.la no és introduïda per cap tipus de context explicatiu).

Tal com avancem la lectura no "sentim" els pensaments de la Natàlia a mesura que es van desenvolupant, sinó que escoltem com ens parla, com es queixa: la novel.la ens diu directament allò que la protagonista diu, són les seves paraules allò que la novel.la representa, allò que ÉS.

Aquesta obra mestra de la literatura catalana del segle XX jo m'atreviria a dir que és un plany, on tots els esdeveniments que apareixen són, si no del tot fatídics, almenys presentats amb la força i l'èmfasi a sobre dels aspectes més foscos.

Si algú (encara) no l'ha llegit, que s'animi !!!

ENQUESTA

Avui us proposo que hi digueu la vostra al respecte d'aquesta pregunta:

ESTARÍEU D'ACORD SI LA GENERALITAT DECIDÍS QUE ELS PROFESSORS FOSSIN AUTORITATS PÚBLIQUES ???

Començo conrestant jo: SÍ.

Sé que la base de tota millora social no rau mai en la repressió (entenent per repressió que un noi/noia potser tindria més respecte als professors per les "represàlies" jurídiques que no pas per convenciment propi i, per tant, hi intervindria el factor coercitiu), i que potser alguns ho titllareu d'anacrònic, de propi d'èpoques passades, etc, etc. Però jo ho tinc clar: JA N'HI HA PROU !!!! Tant m'és si sembla una mesura poc "progre", o comencem a tallar de soca-rel (i després ja "posarem mesures perquè l'educació serveixi per millorar la societat mitjançant el diàleg i no amb normes i lleis repressives bla, bla, bla, bla bla"), o aquí tot sembla ja can seixanta !!!


Ho veig així de clar i català.

EL SECRETO DE VERA DRAKE

L'any passat, a causa d'una reforma de la llei de l'avortament, segur que tots vam tenir en boca el tema en alguna conversa familiar o amb els amics. La veritat és que no em pronuniciaré sobre el tema, però sí que us vull recomanar aquesta pel.lícula.

L'acció transcorre a Londres, a la dècada dels 50. Vera Drake pertany a una família mitjana que, aparentment, porta una vida "normal". Però ella, sense que cap membre de la seva família en sigui conscient, ajuda a avortar a dones que l'hi demanen. Tot s'esdevé amb normalitat fins que una jove ha d'anar a l'hospital...

El primer que vull dir és que la interpretació de l'actriu principal és MAGISTRAL, no us perdeu la cara que fa quan la policia la interroga.

En un moment en què la nostra societat ha hagut de posicionar-se sobre aquest aspecte, penso que pot resultar interessant veure els tombs melodramàtics d'aquesta pel.li, que a molts espectadors els poden resultar contradictoris des del punt de vista emocional.

Tant el fet de centrar diferents debats ètics-morals com el d'equilibrar les diferents postures donen forma al desenvolupament de la història per a l'espectador, i tant el morbo com la "moraleja" es subordinen a la causalitat narrativa de la pel.lícula, cosa que , al meu entendre, la converteixen en una gran pel-lícula, la narració de la qual és totalment fiable, ja que possibilita que les hipòtesis es disposin en ordre de probabilitat i es redueixein a unes poques alternatives clares i senzilles.

El fil conductor (la tasca que ella fa en el seu dia a dia d'amagat) pot fer que l'exposició inicial cada vegada quedi menys definida, o, pel contrari, pot establir un efecte de "primacia" que ens farà (re)plantejar-nos certes creences, prejudicis etc. Això, i aquesta és la grandesa del cinema i de la literatura, ja dependrà de cadascú...