comptador web

dilluns, 12 d’octubre del 2009

RELLEGINT RODOREDA

Darrerament alterno la lectura de novel.les que no he llegit -per fer disminuir la pila de "pendents"- amb les relectures.

Tot just ahir vaig acabar la relectura de LA PLAÇA DEL DIAMANT, una novel.la de la que m'agradaria destacar la força de la veu de la narradora-protagonista sense cap intermediari i la utilització d'una llengua familiar.

El llenguatge jo diria que forneix la novel.la amb viabilitat de "realisme", però, certament, no deixa de ser una convenció considerar com a realista una obra. Entre l'autor i els lectors normalment s'estableix una relació convencional que fa que tots adoptin unes personalitats psicològiques entre les quals sigui possible el diàleg. I això, LA PLAÇA DEL DIAMANT ho fa magistralment: l'expressió amb la qual se'ns presenta la novel.la ens obliga a adoptar una visió "més viva" del contingut, ens obliga a deturar-nos en els mots i a agafar consciència del valor artístic del mitjà de transmissió de l'obra. Rodoreda vol presentar-nos les coses de manera que no ens semblin les coses conegudes "de sempre".

Aquest llenguatge no ens sorprèn per culte, ni per difícil, sinò per tot el contrari: el "col.loquialisme-quotidianisme" és carregat d'implicacions orals i d'elements populars, i és el vehicle que permet de crear els efectes més còmics de la narració.

La novel.la transcorre durant una sèries consecutiva d'anys travessats per la Guerra Civil (o, com en deia no recordo si Joan Sales o Calders, la Guerra INcivil), i està farcida de metàfores inventades que jo diria que no són del tot populars, sinó que tenen un caire refinat i poètic (les al.lusions al pou, a algunes olors ...)

Un altre dels aspectes a destacar és el caràcter directe de la narració, la seva essència oral que he esmentat abans, que l'acosta a allò que la literatura russa anomena com a "skaz", tot i que Rodoreda penso que va aconseguir aquest efecte d'oralitat, amb bon art, únicament amb l'estil (ho dic perquè la novel.la no és introduïda per cap tipus de context explicatiu).

Tal com avancem la lectura no "sentim" els pensaments de la Natàlia a mesura que es van desenvolupant, sinó que escoltem com ens parla, com es queixa: la novel.la ens diu directament allò que la protagonista diu, són les seves paraules allò que la novel.la representa, allò que ÉS.

Aquesta obra mestra de la literatura catalana del segle XX jo m'atreviria a dir que és un plany, on tots els esdeveniments que apareixen són, si no del tot fatídics, almenys presentats amb la força i l'èmfasi a sobre dels aspectes més foscos.

Si algú (encara) no l'ha llegit, que s'animi !!!

31 comentaris:

  1. Mireia,

    Comparteixo aquesta passió per Rodoreda i no em canso de rellegir-la. Aloma m'agrada encara més que La plaça, i El carrer de les camèlies, moltes vegades injustament oblidada, és colpidora, dura i plena de força expressiva.
    És l'autora més gran que tenim.
    Una abraçada,

    Nuria Martí Constans

    ResponElimina
  2. Tens tota la raó: una obra mestra! jo me l'he llegit almenys 3 vegades ...dues per plaer i una per motius laborals i sempre li he trobat alguna cosa nova!

    ResponElimina
  3. Mireia,
    És curiós com és molt important alternar les lectures de noves amb les reelectures, ajuda molt a situar-nos. Rellegir no és una pèrdua de temps, sinó moltes vegades entendre la situació present de la literatura.

    ResponElimina
  4. Coincideixo amb tu que és una obra mestra i del tot recomanable. Jo també tinc pendent una relectura del llibre. Recomanació imprescindible!!! :)

    ResponElimina
  5. SÍ SENYORA!

    Hi ha una llista d'obres i autors injustament oblidats.

    ResponElimina
  6. Sóc entusiasta de la Rodoreda. M'agrada molt aquesta definició que en fas de la Plaça del Diamant.Suposo que la Rodoreda mateixa va haver de fer-se a la seva pròpia vida moltes preguntes i reflexions. Una abraçada

    ResponElimina
  7. Hi ha autors que ens enganxen que tenen un segell únic i ho tenia... m'animo doncs oi? et faré cas :)

    ResponElimina
  8. Núria,Elvira, Ma-poc , Marta i Josep celebro que compartiu amb mi el goig de llegir M Rodoreda.

    Galderich has reblat el clau: rellegir és tant important com llegir les obres d'actualitat.

    Cesc, tu que ets un bon lector segur que hi trobaràs moltes coses en aquesta novel.la, anima't !!

    ResponElimina
  9. si fa no fa, em sembla que és un dels primers llibres que vaig llegir en català i el record que tinc és positiu. No seria mala idea tornar a visitar-lo! :) Gràcies per rescatar-lo de la meua memòria!!! ;)

    ResponElimina
  10. "La plaça del diamant" és, sens dubte, un dels clàssics de la literatura catalana. Comparteixo totalment amb tu la impressió que "Tal com avancem la lectura no "sentim" els pensaments de la Natàlia a mesura que es van desenvolupant, sinó que escoltem com ens parla, com es queixa". Recordo llegir-la i experimentar una de les sensacions més potents del que acostumem a anomenar "estar dins del llibre". Rodoreda té una capacitat emocionalment expressiva que se'm fa intensament lloable i admirable!

    És curiós com tendim a fer llistes interminables de lectures pendents i com, a mesura que aquesta disminueix (o no, ja que contínuament n'estem afegint...)també va augmentant la llista de lectures a rellegir (valgui la redundància). Però, en el fons, com ens agrada aquesta sensació!

    :)

    ResponElimina
  11. M'ha agradat la idea dels dos pilons, el de pendents i el de relectures. Però amb tants bons llibres, sempre són tan alts! I si els llibres són com La plaça del diamant, quin greu tenir-los al piló...

    ResponElimina
  12. Rodoreda és molt gran, contra més la llegeixo més en gaudeixo... La darrera descoberta ha estat Jardí vora el mar, fantàstica!

    ResponElimina
  13. Me n'alegro German. Si fas una ullada als posts antics hi trobaràs més llibres recomanables.

    Totalment d'acord, Elisenda.

    Ramon (Kokamuskes) la veritat és que quan miro les piles em passa com allò de l'ampolla mig buida o plena: de vegades penso "mira que bé, si que tinc llibres per llegir, quin goig" i de vegades m'angoixo (perquè veig que la pila no baixa)

    Aquesta no l'he llegit l'Espolsada, la compraré i la posaré a la pila !!!

    ResponElimina
  14. La vaig llegir a l'institut i me va encantar :) És d'aquests llibres que són apassionants i que per molt que faci que l'has llegida la història te queda ben gravada. No puc dir el mateix d'Aloma. Me va semblar trístissima la novel·la i depriment. Imagin que era massa jove per llegir-la quan ho vaig fer. Tal volta ara m'assemblaria una altra cosa ;)

    ResponElimina
  15. Torna Rodoreda! Ara, els dimarts, als 'Matins' tenim una catedràtica de Literatura, la Laura Borràs, que aconsella els llibres que hauríem de llegir abans de morir. La setmana passada va recomenar 'Mirall trencat', de la mateixa autora. Jo vaig llegir les dues al cole... però no les recordo massa. Un petó.

    ResponElimina
  16. Per les relectures els coneixeràs....gran relectura la plaça del diamant.

    Com més llegeixo, més relectures tinc ganes de fer

    ResponElimina
  17. Quina casualitat! Jo acabo de llegir "Aloma" i pensava llegir "Mirall trencat" però després del teu comentari, potser em llegiré "La plaça del diamant".

    ResponElimina
  18. a mi em va impactar especialment mirall trencat... encara la recordo força tot i que la vaig legir a BUP...
    És una gran escriptora.... sens cap dubte
    una abraçada

    ResponElimina
  19. Totalment d'acord amb la teua opinió. Jo quan vaig llegir la 'Plaça del diamant' també em vaig quedar sorprés per la força narradora que té la protagonista a la vegada que utilitza un llenguatge molt natural i fluid. Està clar que Rodorera tenia molta mà per a escriure.

    Salutacions :)

    ResponElimina
  20. ... Mercè Rodoreda és una gran escriptora, i llegir i rellegir la seva obra és un autèntic plaer. A mi, especialment m'agraden, d'entre els seus llibres, Aloma, Jardí vora el mar, Mirall trencat, La mort i la primavera, i els reculls de contes de La Meva Cristina i altres contes i Viates i Flors...

    ResponElimina
  21. Jo últimament també vaig rellegint coses d'abans. I esta és una història que passa el temps i continuo pensant el mateix que el primer dia.

    ResponElimina
  22. Que bo que és rellegir! I tant! de vegades -gairebé sempre- gaudeixo més -aprenc, m'emociona, encara més- rellegir una bona obra que llegir-ne de noves per mi. I la raó són moltes però en el fons és perquè si l'obra és bona, i les de la Rodoreda ho són totes, el seu contingut no s'esgota sinó que fructifica més i més dins nostre. A rellegir-nos aviat, tu i jo!
    ricard99-última ronda-

    ResponElimina
  23. Totalment d'acord amb tu, Rodoreda és una obra mestra de la literatura catalana. La seva lectura està plena de detalls riquíssims, i sempre va molt bé de rellegir-la!

    ResponElimina
  24. Caterina segur que un dia o altre trobaràs el moment per llegir ALOMA.

    Jordi escoltar Laura Borràs sempre és un plaer.

    Viu i llegeix a mi em passa el mateix

    Sílvia, segur que podràs amb totes, poca gent conec que llegeixi tant com tu !!

    Bargalloneta, Toni (per cert, benvingut) i Ariadna gràcies per la visita.

    Bajoqueta i Ricard rellegir de vegades és un plaer més gran que fins i tot llegir

    Màgia, els petits detalls fan grans les novel.les, per això aquesta és tan immensa

    ResponElimina
  25. Recordo la primera vegada que la vaig llegir i em sap greu que no em podrà impactar mai més com em va passar aquella vegada. Era ben joveneta, tenia 12 anys però vaig saber que m'acompanyaria per sempre. Gràcies!

    ResponElimina
  26. Caram Cèlia, si que vas començar jove amb obres literàries rellevants !!

    ResponElimina
  27. L'any passat, aprofitant el centenari, em vaig proposar fer aquest exercici que tu fas, Mireia. Rellegir Rodoreda o llegir el que em faltava. I ho vaig complir, excepció feta de "La mort i la primavera". Això té un motiu, i és que l'edició de Club Editor era dolenta i m'estava esperant a les Obres Completes. Ara ja les tinc i aviat la llegiré.
    O sigui, que, tret de "La plaça del Diamant", que havia rellegit no feia gaire, i de "Mirall trencat" (que he treballat moltíssim a la facultat i me la sé de memòria), vaig llegir tota la resta. "Aloma", "Jardí vora el mar", "Quanta, quanta guerra", "El carrer de les Camèlies". Una part dels contes. En fi.
    Vaig gaudir com sempre, i, a més, vaig assistir a les Jornades Rodoreda a la UB amb la presència de la Carme Arnau, en Pere Gimferrer i les màximes autoritats sobre el tema, en una taula rodona on érem molt pocs i resultà altament gratificant.
    Rellegir, com tu dius, és un exercici saníssim. El que passa és que necessitaríem viure unes quantes vides sumades per rellegir tot el que interessa i ve de gust.
    Una abraçada,
    Anna M.

    ResponElimina
  28. La plaça del Diamant no deixa indiferent ningú. Darrerament m'he llegit el recull de contes que van publicar l'any passat. En té de molt bons.
    Però sens dubte, Mirall Trencat, amb el seu pròleg de la mà de la mateixa Rodoreda, és el millor que he llegit d'ella.

    ResponElimina
  29. A mi em costa rellegir... però crec que no li faria un lleig a La Plaça del Diamant. Però més endavant...
    Per a mi, Mirall Trencat i el seu pròleg, són el millor que he llegit d'ella.

    ResponElimina
  30. Gran novel·la i de gran repercussió, tot i que El carrer de les camèlies és de llarg una obra molt més elaborada i on la particular cosmogonia i simbologia de Rodoreda aflora amb més intensitat, en ma opinió, clar. D'altra banda, Aloma amb l'apatia, La plaça... amb l'anul·lació o el carrer de les camèlies amb l'autoafirmació postempesta, van totes pel mateix camí argumental del pensament Rodoredià: el món vist des del punt de vista de la dona, el món que fa patir les dones i, especialment, aquesta mena de pesimisme antropològic portat al paroxisme amb l'escàs interès maternal que destil·la la seva obra. Ostia quin rotllo acabo de deixar anar!!
    (Mireia, ja estàs "clitxada" al meu bloc)

    ResponElimina
  31. Anna Maria, Met i Joan Carles, gràcies per la visita

    ResponElimina