comptador web

dijous, 27 de maig de 2010

AVANÇAMENT DE LES VACANCES

Avanço les vacances estiuenques del Racó de la Solsida.
Tornaré a l'agost amb més llibres, pel.lis i tot allò que em vingui al cap.

Salutacions a tothom

dimecres, 19 de maig de 2010

SÍMPTOMES QUE S'APROPA L'ESTIU

Tots els anys arriba un moment en el qual rellegeixo alguna de les obres del gran Jesús Moncada, i també m'entra la fal·lera de veure pel·lícules d'en K. Loach, i aquest moment m'anuncia que arriben les primeres calors, perquè sempre entro a l'estiu entretinguda amb aquests dos grans creadors d'art.

Ja vaig dir aquí que els qui no hàgiu llegit mai Moncada segurament convindria que comenséssiu amb CALAVERES ATÒNITES o amb EL CAFÈ DE LA GRANOTA.
Jo vaig començar amb CAMÍ DE SIRGA i, si no hagués estat per la insistència d'un bon amic (Oriol, gràcies per no deixar-me que l'abandonés), potser m'hauria "allunyat" d'en Moncada per sempre, perquè s'ha de reconèixer que és un llibre una mica "dens", tot i que, quan li agafes la seguida, ja no pots deixar-lo !!
Poques coses puc aportar que no s'hagin dit ja: descriure els passatges del món Moncadià és com concentrar-se en les pinzellades d'un Cézanne, i la facilitat i naturalitat del seu estil ens transporten a gran velocitat amb molt de goig pels seus llibres.

Fent un rastre per intenret he trobat que gairebé tothom etiqueta K. Loach com a realitzador de "cinema social". Si entenem per cinema social la manera en què aquest director estructura les seves pel·lícules -tant els seus compromisos amb els problemes que tenen els seus personatges com la seva superfície sensible, amb un estil que va disseminant-se al llarg del doble recorregut generatiu del contingut i de l'emoció- hi estic d'acord.
Però he detectat que a molts llocs es pren aquest suposat cinema social com si fos un tipus de cinema poc gratificant, avorrit, poc agraït. No ho comparteixo en absolut, perquè al contrari de tant i tant de cinema basat en una trivial "adulació" a l'espectador, allò que tot el cinema de K. Loach posa en joc és una afirmació del plaer de l'ull, de la seva possibilitat d'unir amb el pegament del sentit l'incessant discòrrer de les imatges, si no heu vist EL VIENTO QUE AGITA LA CEBADA feu-ho, i aleshores ho comprovareu.

diumenge, 9 de maig de 2010

AUTORS AMB UN "GANXO" MISTERIÓS

Hi ha escriptors que tens la sensació que et deixen indiferent, que quan acabes alguna de les seves novel.les estàs convençuda que "ni fu ni fa" perquè no et deixen cap mena de senyal. Les acabes i les deses de seguida al prestatge, com si realment res del que t'han explicat hagués tingut la capacitat de fer-te evolucionar com a persona, com si res del que t'han transmès t'hagués impulsat a deixar-la un parell de dies a sobre de la taula abans d'amagar-la. Però, encara així, al cap d'una temporada tornes a començar-ne una altra, i no saps ben bé per què, ja que tens clar que l'anterior no et va agradar especialment.

Dels autors de casa em passa amb en Jordi Coca. Tret de LA JAPONESA (crec que l'edició de Proa és més interessant que l'altra perquè porta un epíleg que diria que convé llegir abans d'endinsar-nos en la novel.la), la resta de la seva producció literària no em diu absolutament res.
És una autor multipremiat (i curiosament SOTA LA POLS, amb la que va guanyar el prestigiós Sant Jordi, per mi és la més fluixa que li he llegit), però no acabo d'entendre per què. Malgrat tot una vegada i una altra hi torno, i així fins a ... haver llegit ja sis novel.les seves!?

Amb els "de fora" em passa amb en W FAULKNER. Cap de les seves novel.les m'ha entusiasmat, però hi ha alguna cosa que també fa que de tant en tant hi torni. Potser és l'herència de la inhumanitat amb la que els humans han tractat a la resta (i que es troba encarnat davant nostre en la figura d'alguns dels seus personatges), potser és perquè les imatges, els sons i els contrastos narratius fan que totes les històries que ens explica vagin passant com una pel.lícula, o potser és perquè té algun "ganxo" especial que fa que quan acabi una de les seves novel.les pensi que serà l'última, però l'última no arriba mai.